Sortim a les nou tocades ja que una caminadora ha caigut quan estava a punt d'arribar, amb tan mala fortuna que s'ha fet uns tallets al front i ha fet falta una mica de primers auxilis abans de sortir.
Som 29. Fa un dia de primavera, una mica nuvolós i una mica ,mes fred del que esperàvem. Cap al migdia hem vist el sol.
Anem per la C58 i C16 en direcció Berga.
Hem esmorzat al restaurant "la cabana", hem esmorzat a dins ja que les cadires i taules de fora estaven molles degut a la pluja de la nit.
A continuació tornem a pujar a l'autocar i ens porta fins a l'ermita de Santa Maria d'Avià, la masovera de la masia del costat ens deixa la clau i entrem per contemplar la còpia del magnific frontal romànic de Santa Maria d'Avià.
SANTA MARIA D’AVIÀ
Santa Maria d'Avià és una església situada
a la població d'Avià, avui protegida com a bé cultural d'interès local.
La construcció romànica data de mitjans del
segle XII. Consta d'una sola
nau amb un absis semicircular de
similars mesures d'alçada i amplada que la nau. Té una coberta de volta de canó de mig punt que és
reforçada per dos arcs torals.
L’edifici
sofrí les tràgiques conseqüències de la guerra de 1936-1939, les quals feren
que restés molt mal parada, amb el culte abandonat i convertida en magatzem.
L’any
1970 la Diputació de Barcelona inicià una restauració que es va inaugurar el 14
de maig de 1973, després de la qual el temple es tornà a obrir al culte.
De l'interior d’aquesta església
procedeix el frontal d'altar de Santa Maria atribuït al Mestre d'Avià,
conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya i del qual se n'exposa una còpia
a l'interior de l'església. La Mare de Déu d'Avià era venerada a l’església i
se la coneixia com Nostra Senyora de la Llet, ja que a ella s'advocaven les
mares embarassades perquè les ajudés en el part i els concedís tenir força llet
pel fill.
A la part central del frontal hi ha
la Maiestas Mariae. Als laterals es narren diferents escenes en relació a la
vida de la Verge, com és l’Anunciació, la Visitació, el naixement de Jesús, els
tres Reis Mags i la presentació al temple.
Tornem a pujar a l'autocar i ens porta fins a Graugés, on arribem per una estreta carretera que l'autocar recorre sense massa problema.
En aquest punt fem mitja volta a l'estany gaudint del cant dels ocells, el paisatge i la bona companyia tot contemplant l'aigua.
ESTANY DE GRAUGÉS
Els Rosal sembla
que eren homes d'una gran
perspectiva, i van instal·lar a Graugés a principia del segle XX una altra
colònia, però no tèxtil sinó agrícola i ramadera.
L’estany està situat a aquesta antiga colònia agrícola i es va construir l’any
1887.
És doncs artificial, té unes sis hectàrees i divuit metres de
profunditat, i està connectat amb d’altres de més petits mitjançant un sistema de basses creades a partir de la
construcció de terraplens i connectades per séquies i bombes d'aigua, que servien de regadiu
per la finca, que originalment era de secà.
La Colònia destacava pel seu avançat nivell
tecnològic. Com a les colònies tèxtils s’hi van construir pisos per als
treballadors, una via fèrria que comunicava tot el complex, una explotació
lletera, magatzems de farratges, molí de gra, forn i diferents serveis per als
habitants. Una altra aportació destacable va ser un sistema per recollir els
fems dels estables en un dipòsit subterrani per utilitzar-los després com a
adob.
Cap al 1890 hi havia
maquinària de primera qualitat: una màquina de batre -la primera de la comarca-, màquines seleccionadores de llavors,
llauradores, etc., així com gran quantitat de granges.
L'any 1898 se'ls va
concedir la medalla d'or de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre en
ser la primera colònia que feia servir electricitat per a usos agrícoles i
s’explica que fins i tot l'explotació va ser visitada el 1908 pel rei Alfons XIII.
A la mort dels germans
Rosal, la propietat va quedar per a les vídues i fills. El 1916 es va dividir
entre els hereus d’un germà i els de l’altre, i la colònia entrà en una crisi i
davallada que va portar al tancament definitiu.
Avui dia i malgrat el seu
origen artificial, aquests estanys i basses son una de les principals zones
humides de l'alta conca del Llobregat.
És un punt d’atracció per
ànecs, bernats, martinets...
Cal dir que les vistes han sigut precioses durant tot el dia, aquesta primavera està plovent molt i veiem tota la gama de verds i grocs. Els arbres estan en la seva esplendor primaveral. Els marges plens de floretes.
Arribem a Cal Rosal i entrem a dinar sense haver d'esperar-nos.
Ens asseiem en tres taules al final del restaurant Sol i Cel. Cadascuna tria el que vol menjar. El lloc és molt agradable i el servei molt atent.
CAL ROSAL
Cal Rosal, tot i que avui és un nucli
de població del municipi de Berga, es va
desenvolupar a partir d'una colònia tèxtil.
Cal Rosal se
situa en el punt on també conflueixen els termes municipals d'Avià i Olvan. Abans d'esdevenir una gran colònia tèxtil, Cal Rosal ja era un lloc de pas; el
camí ral que unia Berga amb Vic creuava el Llobregat en aquest punt.
Els germans Rosal,
nascuts a Mataró però fills d'empresaris tèxtils
berguedans, actius participants a la política estatal i la comarcal, militants
al partit conservador a principis del segle XX, en plena època de caciquisme, van invertir tot el seu
capital en comprar uns terrenys erms a la vora del Llobregat per construir-hi una gran fàbrica de riu.
La Colònia Rosal va ser a
l’any 1858 la primera colònia tèxtil de Catalunya. A finals del segle XIX ja era la indústria
tèxtil més important de Berga.
Com a la majoria de les
fàbriques situades a peu de riu, allunyades dels nuclis de població, va caldre
construir-hi habitatges per als treballadors i una sèrie de serveis (església, botiga de queviures, cafeteria, fonda, estanc i fins i
tot a finals del segle XIX s’hi
va construir un convent, cinemes, sastre, barberia, perruqueria,
merceria, hi va arribar el tren) que es van anar ampliant al llarg dels segles
XIX i XX sempre en paral.lel al riu i que van convertir la colònia en un
veritable poble.
Durant el primer terç del segle XX la colònia seguí creixent
demogràficament i productiva, però l'inici de la Guerra Civil, l'any 1936,
comportà un seguit de canvis bruscos: els Rosal s'exiliaren, la fàbrica fou
col·lectivitzada i l'empresa passà a denominar-se, per votació dels mateixos
treballadors, "Manufacturas Bergolvan". Amb l'entrada de les tropes
franquistes i la fi de la guerra, els Rosal recuperaren el control de la
fàbrica i la colònia i l'empresa passà a anomenar-se "Textil Colònia
Rosal".
Després dels anys més durs de postguerra l'empresa va viure
l'etapa més productiva de la seva història. Entre els anys 1950 i 1970 a la
fàbrica hi treballaven 1.200 persones, la majoria dels quals vivien a la
colònia. A partir dels anys setanta la plantilla s'anà reduint i la població de
la colònia també.
La crisi del sector tèxtil
s'aguditzà durant els anys vuitanta. Finalment, la fàbrica de Cal Rosal tancà
portes l'any 1992, després d'un intent de mantenir viva la producció a través
d’una cooperativa.
El final de l'activitat productiva a Cal Rosal provocà una forta
commoció a la comarca; fou l'evidència definitiva que la indústria tèxtil -un
dels dos pilars tradicionals, juntament amb la mineria, de l'economia
berguedana- s'ensorrava.
A partir dels anys 90 l'activitat
comercial de Cal Rosal es va orientar prioritàriament als clients de pas de la
carretera que unia Barcelona amb Berga, que travessa la població pel mig.
Tornem cap a Sabadell sense massa problemes, entrant per Sabadell Centre i per rambla Iberia, Ronda Ponent, Ronda Zamenhof i Vilarrúbies arribem a la Gran Via on hem fet les parades de sempre davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina.
Hem baixat totes de l'autocar tocades les sis.
