dimecres, 18 de desembre del 2024

Castellar del Vallès, la mini

Sortim a les 9 en punt, de la plaça Antoni Llonch.

Som 24. S'han afegit tres caminadores mes a l'hora de dinar.

Fa molt bon dia. Hem vist el sol tot el dia i tot i que ja estem entrant a l'hivern, ben abrigades no hem passat gens de fred, al contrari en alguns moment hem buscat l'ombra i tot.

Sortim per la gran via, cap a Castellar del Vallès on anem al Viena a esmorzar.
Ho fem tranquil·lament,  amb la calma,  sense presses.

A quarts d'onze anem caminant cap a la Capella de Montserrat al carrer del Dr. Pujol on hi ha la 74ª exposició de pessebres.

Pel camí hem gaudit del paisatge, Sant Llorenç del Munt, Castellar Vell, el castell de Clasquerí, el Puig de la Creu, les urbanitzacions del Cim i de l'Airesol i el Ripoll amb els seus horts al fons del barranc.

En arribar a l'exposició de pessebres trobem uns nens d'una escola, que marxen poc després d'arribar nosaltres i un altres que venen quan nosaltres ja ens hem mirat bastant bé els 19 diorames dels que consta l'exposició.

Aquesta exposició fa referencia al patrimoni de la humanitat i podem contemplar al·lusions al patis de Còrdova, els raiers, el camí de Sant Jaume, les falles del Pirineu, el Mont Perdut, el toc de campanes, la pedra seca, els castells humans, la transhumància, la falconeria, les coves de Jura de Suàbia, la Menorca talaiòtica, la dieta mediterrània, el temple d'Abu Simbel, el parc nacional de Serengueti, la baguette el jaciment de les coves de Naha Me'arot i Eivissa.

Tots els pessebres estan molt ben construïts i plens de detalls.

Tenim també ocasió d'escoltar la treballadora de l'Ajuntament que explica a la canalla què és un pessebre de manera inclusiva pels temps actuals. 

Els hi explica que els àngels són esperits bons que es representen amb ales, que la família de Jesús era de pare i mare, que n'hi ha de mare sola, dos pares o dues mares, que els hi era difícil trobar on dormir, i trucaven a les portes i no hi havia lloc, que els pastors eren gent pobre que comparteixen mes  que els que no ho son i que al nen Jesús el van visitar tres savis de diferents indrets, com Aràbia i Àfrica i portaven minerals i espècies.




Acabada la visita dels pessebres ens dividim en dos grups: unes tornen directament al Viena i les altres van fins a la Catedral on poden entrar i escoltar l'organista que les obsequia amb un fragment del Rèquiem de Mozart.

Tornem a pujar a l'autocar que ens porta a Sabadell a tocar de la Rambla per anar a dinar al restaurant que porta el seu nom.

Després d'un petit malentès veient que no hi havia lloc per totes, quedem instal·lades en una taula imperial de la segona planta.

Per dinar hem escollit el que volíem menjar cadascuna:

Per primer plat hem triat  entre:
Amanida de formatge de Burrata amb oli d'alfàbrega, Rigattone amb salsa gorgonzola i nous, Hummus de cigrons amb crudités de verdures i Sopa de pollastre amb galets i pilota.

Per segon plat:
El seu Caneló de pasta fresca amb rostit de pagès, Bacallà a l'all cremat amb tomàquet confitat, Melós de braó de poc confitat amb poma i salsa d'Oporto i Entrecot de vedella a la brasa amb patata al caliu.

Per postres hem escollit entre Crema catalana, Gelat de vainilla amb xocolata fosa, Pastís Massini i Iogurt natural amb crumble i mel.
Pa, aigua, vi,  cafè i infusions al gust.

A quarts de cinc hem anat marxant cadascuna cap a casa seva tot desitjant-nos bones festes i bon any.


dimecres, 11 de desembre del 2024

Terrassa

Sortim a les 9 en punt, 

Som 24. S'ha afegit una caminadora a Matadepera.

Escollim el segon plat del dinar abans de pujar a l'autocar.

No fa molt bon dia. Els mòbils donen pluja tot el matí i en el radar es veu que la pluja està per tot arreu. la previsió a demés és de fred. Totes anem abrigades i previngudes per la pluja.

Per la carretera hem vist el cim de la mola nevat.

Sortim per la gran via, plaça Espanya, avinguda Matadepera i la carretera BV-1248 fins a Matadepera. L'autocar ens deixa just al costat del Casal d'avis on anem a esmorzar. No estem soles, hi ha força concurrència però ens atenen sense fer-nos esperar gaire. 

Tornem a pujar a l'autocar que ens porta fins al carrer de les Boixaderes, al costat del camí que va cap a Can Robert.


En aquest punt està plovent i després de dubtar una mica es decideix fer el Plà B, anar a Terrassa a visitar el Castell-cartoixa de Vallparadís i el Parc de Vallparadís.
Moltes desconeixíem aquesta fortificació i ens ha agradat visitar-la.

L'edificació no és massa gran. N'han fet un museu amb coses de la ciutat i rodalies, d'èpoques antigues fins al segle XX.

A cadascuna li ha cridat l'atenció alguna cosa.

El castell actual –que conserva poques restes de l'original, voltat d'un fossat i amb una gran torre central– és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres (o mitges torres) al mig dels costats nord, est i sud. Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven. Hi destaca el claustre, de dos pisos –l'inferior d'obertures bastant irregulars, i el superior més uniforme, d'arcs apuntats i capitells geomètrics sense decorar–, amb l'antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria. L'antiga església del monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Aquest dies també s'hi pot visitar una exposició sobre Josep Benet i Morell (Cervera, 14 d'abril de 1920 - Sant Cugat del Vallès, 24 de març de 2008) qui va ser un polític, historiador i editor català. Format a l'Escolania de Montserrat, ja des de molt jove participà en el moviment nacionalista català i va pertànyer a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Una de les figures més destacades del catalanisme polític. Com a parlamentari fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.

Sortint del castell, ja no plovia i hem aprofitat per passejar per l'entorn.


Algunes han anat a visitar el conjunt romànic de Sant Pere i Santa Maria, altres han anat fins a can Jofresa.

El parc està molt ben cuidat i avui ressaltaven els colors grocs de les fulles d'alguns arbres.

A dos quarts de dues ens hem retrobat totes i hem pujat a l'autocar que ens ha dut al restaurant "Les Pedritxes" de Matadepera.

Hem dinat en tres taules.

El dinar ha estat un menú degustació :
Per començar unes croquetetes, xips d'albergínia amb Pedro Ximenez i sal Maldon, escudella de galets i pilotetes, burratina sobre sofregit de pizza i caneló de marisc.
De segon plat hem triat entre arròs del senyoret, bacallà cruixent amb samfaina i allioli negre i roast-beef amb bolets i suc del seu rostit.
Pa, pastís de Nadal, aigua, vi,  cafè i infusions al gust.

A les cinc hem tornat a pujar a l'autocar. Tornava a ploure una mica.

Hem arribat a Sabadell, i circulant per la Gran Via hem fet les parades habituals en ordre invers: Vilarrúbies, Sabadell Centre i Gironina.

A les sis hem baixat les últimes de l'autocar.

dimecres, 4 de desembre del 2024

Matadepera

Sortim a les 9 en punt, esperant que el nostre conductor compleixi els seus terminis de descans, ja que ha fet dos serveis abans de venir-nos a buscar a nosaltres.
Som 34. S'ha afegit una caminadora a Matadepera i una altre ha vingut només a dinar.
Fa molt bon dia. Hem vist el sol moltes estones, riera amunt estava ennuvolat però en general hem tingut un molt bon dia d'hivern, sol i aire fred.
Sortim per la gran via, plaça Espanya, la ronda Collsalarca i la carretera BV-1248 fins a Matadepera. L'autocar ens deixa just al costat del Casal d'avis on anem a esmorzar. No estem soles, hi ha força concurrència però ens atenen sense fer-nos esperar gaire. 

Aprofitem per triar el segon plat del dinar.


Tornem a pujar a l'autocar que ens porta fins al carrer de les Boixaderes, al costat del camí que va cap a Can Robert.
A partir d'aquí hem anat fent camí de carro, pujant i baixant, entremig del bosc d'alzines i pins que a hores d'ara està molt verd gràcies a les pluges dels últims mesos.
Passem pel costat del forn de calç de Can Robert.

Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) a partir de pedra calcària (carbonat de calci).
L'equació química de la reacció és:  CaCO₃ + calor → CaO + CO₂
Aquesta reacció te lloc cap a 900 °C, encara que per tenir velocitat de reacció mes alta es sol treballar a uns 1000 °C. 
El principi de funcionament del forn de calç, aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des de l'inici fins als forns industrials actuals.
Hi ha dos tipus de forns: efímers i permanents. Els forns efímers eren els que es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcària. Eren d'un concepte constructiu no gaire elaborat, ja que no s'utilitzaven de manera permanent. Tals forns servien per a fabricar la calç d'ús local. Els forns permanents són forns més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats molts anys en aquell mateix; a més eren a llocs on abundava aquesta mena de pedra calcària.

Una caminadora ens ha explicat que quan ella era petita havia vist aquest forn en funcionament, estem parlant de fa uns vuitanta anys enrere.

El camí ens permet veure diferents masies: Can Robert, Can Poble, el monestir de la mola, Can Garrigosa, Can Pèlags, La Barata i la Torre Salvans i també diferents punts estratègics del massís de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac: els caus cremats, puig codina, el turó de la Carlina, la roca del corb, el castellsapera, el cavall bernat, etc.

La Torre Salvans és una obra historicista de Matadepera protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Va ser acabada de construir el 1929 per Francesc Salvans, president de l'empresa tèxtil Saphil qui va anar-hi a estiuejar amb la família. 
La torre Salvans, que ocupa una finca de 8.625 metres quadrats, està situada al nord del nucli de Matadepera, molt a prop dels Plans de la Barata i la carretera BV-1221. Es tracta d'una gran casa de 983 metres quadrats, formada per diferents cossos. El cos principal és de planta quadrada i coberta de pavelló de teula àrab. En alçada consta de planta baixa, primer pis i golfes. La façana principal s'orienta a sud-oest al centre s'obre un portal d'arc de mig punt dovellat i decorat amb motllures, a bada i banda s'observen dues finestres rectangulars. Al primer pis s'obren tres finestres rectangulars, i a les golfes tres finestres quadrades. La façana està decorada amb esgrafiats de motius geomètrics i pilastres amb capitells corintis. A les façanes sud-est i nord-est s'observen dues terrasses descobertes.
Al nord-oest de l'edifici principal s'observa un cos auxiliar de planta rectangular i coberta de quatre aiguavessos de teula àrab. Aquesta casa fou l'habitatge dels masovers. El costat oest de la propietat està enjardinada i es conserven les cotxeres.

Una caminadora ens ha explicat que durant la guerra va servir per guardar bens de museus i evitar-ne la seva pèrdua. Tanmateix sembla que Azaña hi va passar alguns dies.

El camí ha tingut pujades i baixades que totes hem fet sense massa problema.

L'últim tros ha estat per la riera de les arenes, fins que hem arribat a l'aparcament de la Torre de l'Angel, on ens esperava l'autocar.


Hem vist com un helicòpter feia camins portant material, varies vegades.

Hem arribat al restaurant que era una mica mes que la una del migdia, i com que era aviat per dinar hem aprofitat per prendre algun refresc.

Hem dinat en tres taules de dotze.

El dinar ha estat un menú degustació molt ben servit i presentat que ha fet les delícies de totes:
Per començar unes croquetetes, xips de moniato amb Pedro Ximenez i sal Maldon, escudella de galets i pilotetes, burratina sobre sofregit de pizza i caneló amb beixamel trufada.
De segon plat hem triat entre arròs del senyoret, bacallà cruixent amb samfaina i allioli negre i roast-beef amb bolets i suc del seu rostit.
Pa, postres de Nadal, aigua, vi,  cafè i infusions al gust.

A les cinc hem tornat a pujar a l'autocar. Ha coincidit que es veia la muntanya de Sant Llorenç de tons vermellosos i ens ha agradat molt.

Hem arribat a Sabadell, ens hem embussat per la Gran Via i hem fet les parades habituals en ordre invers: Vilarrúbies, Sabadell Centre i Gironina.

A les sis han baixat les primeres de l'autocar.

Hem fet 7 km i 128 metres de desnivell.






dimecres, 20 de novembre del 2024

Sant Martí Sarroca, la mini

Sortim a les 9h de la plaça Antoni Llonch.

Som 24.

Avui inaugurem les caminades "MINI", caminar poquet, visita guiada, dinar, parlar i bona companyia.

La previsió de temps diu que farà vent i així ha estat. El conductor de l'autocar ha notat el vent durant tota l'estona, tant a l'autopista com a l'aparcament. Nosaltres l'hem notat però no ens ha impedit de fer res. Hem gaudit molt del dia.

Anem per la C58, la B30, la AP7, i parem a esmorzar al Viena de Vilafranca del Penedès.

Tornem a l'autocar i seguim camí fins a Torrelles de Foix, on arribem a les onze.

Fem una petita volta pel poble, passem pel carrer major i veiem els antics abeuradors, la capella del Roser i l'església de Sant Genís patró dels actors.

Tornem a pujar a l'autocar per anar fins al conjunt monumental de Sant Martí Sarroca on el Sr. Marc ens ha fet la visita guiada molt interessant.

El conjunt monumental, catalogat com monument històric artístic d'interès nacional, es troba al cim del turó de la Roca i està format pel castell de Sant Martí Sarroca i l'església de Santa Maria que daten del segle x i segle xii, respectivament.

Ens ha agradat molt la visita, entre altres curiositats ens ha explicat com podem reconèixer l'art romànic provinent de Tolosa, com van casar Ramon Berenguer IV de Barcelona amb Peronella d'Aragó, que tenia un any d'edat i com és una cuina de l'època.



Cal dir que les vistes des del conjunt monumental son espectaculars, hem reconegut les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

L'autocar ens espera i a les 14h10 arribem al restaurant Paco dels Monjos.
Primer piquem patates xips, olives i croquetes
Fideuà, "Codillo de jamón" segoviana, púding amb nata, pa, aigua, vi, cava i cafè.
Sortim a les 16h45 i passant per la B40 arribem a Sabadell a les sis de la tarda.









dimecres, 6 de novembre del 2024

Forès

Sortim a les 8h30 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 40.

Els darrers dies ha plogut per aquí i hi ha hagut la DANA a València fet que fa que la pluja ens tingui una mica inquietes. De totes maneres per avui no hi ha cap alerta oficial i amb el dia molt ennuvolat sortim a esbargir-nos.

Anem per la C58, B30, A2 fins a la Panadella on ens aturem a esmorzar. 

En aquest restaurant estan acostumats a les colles i sempre trobem un lloc on seure i fer-la petar.

Agafem la B-221 que es converteix en la T221 al canviar de provincia. Passem per Santa Coloma de Queralt. Seguim per la C241d. A Les Piles ens desviem per la TV2301, deixem Conesa a la dreta i seguim per per la mateixa carretera, que cada cop es mes estreta i revirada fins arribar a Forès.

Forès és situat a la part nord de la Conca de Barberà, a la baixa Segarra. Hi ha un nucli antic amb el castell de Sant Miquel de Forès en ruïnes, situat en el cim d'un turó, en l'extrem nord-est de la serra del Tallat; mentre que el raval del Pla de la Bassa, amb cases més modernes, està situat al peu del turó, a la cruïlla de les carreteres que duen a Passanant i a Conesa.

És, principalment, un municipi d'estiueig i de segones residències.

Forès té una privilegiada elevació que en fa un mirador natural de la Conca de Barberà i de part de la Segarra. Hom pot admirar el Montseny i el mar Mediterrani, mentre que a la part nord del poble, hom pot copsar les terres de Lleida.


Un grup de 40 persones en un poble que només n'hi viuen 28 fan molt enrenou. 
Tan és així que ens ve a trobar un habitant del poble que amablement ens obre l'església per tal que la puguem visitar.

Sant Miquel de Forès és una església romànica situada al cim del turó on s'assenta el poble. Es troba a un nivell més baix del carrer pel costat de migdia, cosa que fa que per accedir per la porta original calgui baixar unes escales.

L'edifici originàriament era d'una sola nau amb absis semicircular a la capçalera, avui desaparegut. Al llarg del segle XIV van construir-se dues capelles de planta quadrada, a banda i banda de la nau, en el tram immediatament anterior al presbiteri, que han configurat una mena de creuer. L'absis primitiu va ser aterrat el segle xix. La volta és de canó apuntat i arrenca d'una imposta que recorre tot el perímetre de la nau. Pel que fa al material constructiu emprat es tracta de carreus de pedra, tallats acuradament i col·locats en el mur a la manera "isodoma". L'església té dues portes d'accés que es coneixen com la del "homes" i la de les "dones". Tot i que aquest fet ha estat explicat per hipòtesis molt suggestives cal remarcar que no són contemporànies. Ambdues portes s'obren en el mur sud. La més propera al presbiteri és del segle xiv, l'altra correspon al primer moment d'obra. Aquesta darrera mostra ornamentació amb arquivoltes en gradació que arrenquen de tres capitells a cada banda. amb imposta decorada amb doble ziga-zaga. El timpà presenta decoració incisa molt erosionada. L'altra és molt senzilla, d'arc de mig punt i adovellada amb un bordó extern a manera de guardapols que és l'únic motiu decorat amb elements geomètrics. El campanar és del segle xiv, d'una reforma tardana.


Ens ha cridat molt l'atenció la pica baptismal.

L'habitant del poble ha estat explicant i donant resposta a tot el que se li ha anat preguntant.

Ens arribem fins al mirador i tot i que el dia està ennuvolat es veuen bones vistes. 
L'habitant ens ha explicat que els dies que hi ha visibilitat s'arriba a veure el Mont Perdut. Haurem de tornar-hi per comprovar-ho.

Tornem cap a l'autocar que ens porta fins a Rocafort de Queralt. Pel camí veiem camps amb vinyes que ja s'estan assecant i molt de citrón.

A Rocafort ens espera la Cristina d' "Espècies Corbella" i ens parla una mica del seu negoci familiar. El seu besavi va començar a vendre espècies en el poble, entre elles safrà de la Conca, i les generacions successives han mantingut el negoci i l'han ampliat. Ara compren espècies a tot el món i les venen a diferents indrets de Catalunya tot i les pegues que els hi va posant l'administració.

Ens han preparat unes bossetes de "Ast", una de les seves especialitats, que és pebre barrejat amb herbes per posar al pollastre o qualsevol altre aliment. això si, sense sal.

També ens ha explicat que el safrà que es conreava en aquesta zona era molt preuat.

Per cultivarlo es segueixen processos molt artesanals: planten a primers de setembre, recullen les flors des de mitjans d’octubre fins a mitjans de novembre, cada dia cal collir de bon matí i a la tarda treure’n els brins de la flor (desbrinar). La planta tot seguit entra en fase de vegetació durant tot l’hivern. A la primavera s’assequen les fulles i la planta entre en repòs vegetatiu fins finals d’estiu i així torna a fer el cicle. Mantenen el cultiu 4 anys i després l’aixequen per replantar a altres camps. Requereix sols que drenin molt bé.

A la Conca de Barberà volen re introduir el cultiu del safrà. Projecte Aromis.

El  projecte sorgeix de la il·lusió de tornar a produir safrà a la Conca de Barberà, com s’havia fet des de l’època medieval. El Safrà de la Baixa Segarra, amb mercat a Santa Coloma de Queralt i amb Rocafort de Queralt com a principal localitat productora, era considerat un dels millors i més cars del món pels seus aromes i sabors.

Actualment, han motivat a més de vint pagesos a plantar i collir safrà, la flor d’un dia, amb la il·lusió que faran el millor safrà.

Donem una volta pel poble i tornem a l'autocar. 

Anem per la C241 cap a Santa Coloma de Queralt on arribem amb una mica mes d'un quart d'hora i entrem al restaurant Labarbacana una miqueta abans de les dues.

Mengem trinxat de La Cerdanya amb cruixent de peu de porc, mar i muntanya de calamars i mandonguilles, pastís de formatge amb figa i mermelada de nabius.
Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Sobre dos quarts de cinc pugem a l'autocar que ens espera allà mateix mentre comença a ploure  i tornem cap a Sabadell  aquest cop per la B40. 

Hem trobat una mica de retencions a la C58 i naturalment a la Gran Via.

Ha plogut pel camí i en arribar a Sabadell hem hagut d'obrir els paraigües.

A Sabadell hem fet  les parades habituals a la Gironina, Sabadell Centre i Vilarrúbies. A un quart i mig de set hem baixat totes de l'autocar, 

Una caminadora s'ha marejat abans de dinar però ha anat seguint.


dimecres, 9 d’octubre del 2024

Les Dous - Sant Martí Sarroca

Sortim a les 8h15 de la plaça Antoni Llonch. L'autocar ha arribat amb una mica de retard.

Som 31.

La previsió de temps es bona, sembla que el matí aguantarà i potser una mica de vent. Durant el dia hem vist núvols. Hem tingut bona temperatura.

Anem per la C58, la B30, la AP7, i parem a esmorzar al Viena de Vilafranca del Penedès.

Tornem a l'autocar i seguim camí fins a Les Dous.

L'autocar ens deixa a la carretera i comencem la caminada que ens porta a la zona d'esbarjo de les Dous, unes fonts amb 35 dolls a prop de les quals, en època de pluges hi ha un salt d’aigua,  i un berenador on poder dinar i passar el dia.

Avui les fons no rajaven.

Seguim un caminet pel costat de la riera de Pontons, per on corre una mica d'aigua. És un indret ombrívol, amb vegetació principalment de plataners, molt agradable per passejar.

Arribant a Torrelles de Foix hem travessat el poble pel carrer major veient l'església de Sant Genís, els abeuradors  i el casal Torrellenc, edifici força singular.

Ala façana de l'església Sant Genís hi veiem una estàtua força curiosa ja que en una ma sosté un cap. Sense saber ben bé que representa, i sabent que Sant Genís es patró de d'actors, pallassos, comediants, còmics, ballarins, epilèptics, músics, impressors i víctimes de tortura, sembla que el que sosté a la mà fa referència a una màscara que es podria posar un comediant (!)

A les afores del poble passem pel costat d'un recinte en el que veiem molts ferros que semblen parts de grues, uns en millor estat que altres.

També podem veure vistes de Montserrat i una bona extensió de vinyes amb bosc de pins al forns.


Passem per l'ermita de Sant Joan de Lledó, ubicada en un entorn rural de conreu de vinya de ben segur que ha estat testimoni mut de conflictes entre els remences, de contractes de rabassa morta, de l'aparició de la fil·loxera… però també de la prosperitat dels seus habitants, de creixements demogràfics, de canvis... Sant Joan de Lledó és una petita esglesiola d'origen romànic, la fàbrica de la qual ha estat modificada al llarg dels anys. És un dels múltiples testimonis que s'emmarquen en el moviment repoblador d'aquestes terres de frontera.

Fem parada tècnica i seguim camí fins al conjunt monumental de Sant Martí Sarroca, on arribem fem una agradable pujada.

El Sr. Josep ens fa la visita guiada. al conjunt monumental de Sant Martí Sarroca.

El conjunt monumental, catalogat com monument històric artístic d'interès nacional, es troba al cim del turó de la Roca i està format pel castell de Sant Martí Sarroca i l'església de Santa Maria que daten del segle x i segle xii, respectivament.

Des de la baixa edat mitjana i fins al segle XIX, al voltant del castell s'hi va consolidar un nucli de població origen de l'actual poble de Sant Martí Sarroca que va quedar malmès durant la primera guerra carlina. 

L'església romànica de Santa Maria és la peça arquitectònica més genuïna del conjunt medieval de la Roca. Va ser restaurada el 1906 per l'insigne arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch. 

Cal no confondre Josep Puig i Cadafalch amb Lluís Domènech i Montaner com ens passa a algunes i el Sr. Josep ens ha corregit vàries vegades.

Potser la confusió es deguda en que alguna vegada ambdós personatges  estan de costat , com és el cas que he trobat, i podeu veure a la fotografia.

El temple va ser erigit a finals del segle XII i va ser consagrat el 1204. Està construït sobre un edifici religiós anterior, del segle X. El seu absis es considera el millor de totes les terres catalanes en el seu estil.

A l'interior, s'hi pot contemplar el retaule gòtic de l'Ascensió del Senyor, datat el 1421, del taller de Lluís Borrassà i atribuït a Jaume Cabrera.

Té afegits d'estils posteriors, com el campanar octogonal, del segle XVI, construït damunt el cimbori, una capella barroca, una porta d'estil renaixentista a la façana oest i una capella neoclàssica, edificada sobre el braç nord del creuer dels segles XVII i XVIII, amb un altar i retaule barrocs Ramon Moret (1718).

Al segle X, Galí, veguer del Penedès, va començar la construcció del castell. Va ser al segle XII quan s'hi van fer altes muralles i s'hi van construir estances nobles.

Com a fortificació militar, va ser reforçat per Mir Geribert, membre de la família comtal de Barcelona i autoproclamat Príncep d'Olèrdola. El seu fill i hereu del castell, Arnau de Santmartí, va arribar a ser governador del Penedès.

En temps de Pere el Cerimoniós (1360), va ser propietat de la Casa de Barcelona.

El castell va passar a ser possessió de la família dels Cervelló, i més tard, per pagar uns deutes, va ser adquirit per la Pia Almoina, que el va senyorejar fins al 1837.




Va tornar a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i va ser un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, davant les quals va capitular el 18 de setembre, una setmana després que Barcelona i els seus defensors van ser perseguits fins a Sant Quintí de Mediona i morts quan van ser trobats allà, juntament amb la gent d'aquell poble.

Amb la desamortització es va accelerar la degradació del conjunt arquitectònic, que en molts casos va ser utilitzat com a proveïdor de materials per a la construcció de noves cases del poble. No obstant, el castell encara va tornar a ser reforçat durant la primera guerra carlina, però la seva decadència ja no es va aturar fins a mitjan segle passat, quan una iniciativa popular va promoure la rehabilitació del conjunt.

De l'estructura del castell de Sant Martí s'ha reedificat la part formada per les estances més nobles, que formen un pati interior de forma trapezoïdal.

A la planta baixa, hi trobem les Quadres, sala que manté la seva estructura original del segle XI.

Les antigues Cuines del castell ocupen tres sales de la planta baixa de l'edifici.

La Sala Gòtica evoca l'antic menjador del castell, originàriament d'estil romànic. La Sala de Ponent està restaurada d'estil renaixement. A l'Ala Sud, la primera planta allotjava les antigues habitacions o dormitoris (les finestres conserven els seients festejadors). La planta baixa era l'antic celler de vi del castell, d'estil romànic.

Ens ha agradat molt la visita.

Cal dir que les vistes des del conjunt monumental son espectaculars, hem reconegut les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt i el Montseny.

L'autocar ens espera i a les 14h15 arribem al restaurant Paco dels Monjos.
Primer piquem patates xips, olives i croquetes
Fideua, "Codillo de jamon" segoviana, puding amb nata, pa, aigua, vi, cava i cafè.

Sortim a les 16h45 i tornant per on hem vingut arribem a Sabadell sense problemes de trànsit. 

Hem arribat  a Sabadell una miqueta abans de les 18h.



Hem fet uns set kilometres sense desnivell apreciable, una mica de baixada al principi, i un repetjó final.



dimecres, 2 d’octubre del 2024

Riera de Pontons - Sant Marti Sarroca

Sortim a les 8h29 de la plaça Antoni Llonch.

Som 42.

Avui comencem el curs amb ganes de trobar-nos. La previsió de temps es bona, sembla que el matí aguantarà i tindrem pluja a la tarda, que efectivament hem trobat al tornar.

Durant el dia hem vist núvols. Hem tingut bona temperatura.

Anem per la C58, la B30, la AP7, i parem a esmorzar al Viena de Vilafranca del Penedès.

Tornem a l'autocar i seguim camí fins a Les Dous.

L'autocar ens deixa a la carretera i comencem la caminada que ens porta a la zona d'esbarjo de les Dous, unes fonts amb 35 dolls a prop de les quals, en època de pluges hi ha un salt d’aigua,  i un berenador on poder dinar i passar el dia.

Avui les fons no rajaven.

Seguim un caminet pel costat de la riera de Pontons, per on corre una mica d'aigua. És un indret ombrívol, amb vegetació principalment de plataners, molt agradable per passejar.

Ja prop de Torrelles de Foix una caminadora ha caigut de tal manera que s'ha fet mal a la cara i s'ha trencat el braç. L'ha vingut a buscar una ambulància.

Les demés han seguit fins a l'església de Torrelles de Foix, on quan ens hem retrobat totes hem pujat a l'autocar per anar fins al conjunt monumental de Sant Martí Sarroca on el Sr. Josep ens ha fet la visita guiada.

El conjunt monumental, catalogat com monument històric artístic d'interès nacional, es troba al cim del turó de la Roca i està format pel castell de Sant Martí Sarroca i l'església de Santa Maria que daten del segle x i segle xii, respectivament.

Des de la baixa edat mitjana i fins al segle XIX, al voltant del castell s'hi va consolidar un nucli de població origen de l'actual poble de Sant Martí Sarroca que va quedar malmès durant la primera guerra carlina. 

L'església romànica de Santa Maria és la peça arquitectònica més genuïna del conjunt medieval de la Roca. Va ser restaurada el 1906 per l'insigne arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch. 

El temple va ser erigit a finals del segle XII i va ser consagrat el 1204. Està construït sobre un edifici religiós anterior, del segle X. El seu absis es considera el millor de totes les terres catalanes en el seu estil.

A l'interior, s'hi pot contemplar el retaule gòtic de l'Ascensió del Senyor, datat el 1421, del taller de Lluís Borrassà i atribuït a Jaume Cabrera.

Té afegits d'estils posteriors, com el campanar octogonal, del segle XVI, construït damunt el cimbori, una capella barroca, una porta d'estil renaixentista a la façana oest i una capella neoclàssica, edificada sobre el braç nord del creuer dels segles XVII i XVIII, amb un altar i retaule barrocs Ramon Moret (1718).

Al segle X, Galí, veguer del Penedès, va començar la construcció del castell. Va ser al segle XII quan s'hi van fer altes muralles i s'hi van construir estances nobles.

Com a fortificació militar, va ser reforçat per Mir Geribert, membre de la família comtal de Barcelona i autoproclamat Príncep d'Olèrdola. El seu fill i hereu del castell, Arnau de Santmartí, va arribar a ser governador del Penedès.

En temps de Pere el Cerimoniós (1360), va ser propietat de la Casa de Barcelona.

El castell va passar a ser possessió de la família dels Cervelló, i més tard, per pagar uns deutes, va ser adquirit per la Pia Almoina, que el va senyorejar fins al 1837.


Va tornar a tenir ús militar durant la Guerra de Successió i va ser un dels últims nuclis de resistència a les tropes de Felip V, davant les quals va capitular el 18 de setembre, una setmana després que Barcelona i els seus defensors van ser perseguits fins a Sant Quintí de Mediona i morts quan van ser trobats allà, juntament amb la gent d'aquell poble.

Amb la desamortització es va accelerar la degradació del conjunt arquitectònic, que en molts casos va ser utilitzat com a proveïdor de materials per a la construcció de noves cases del poble. No obstant, el castell encara va tornar a ser reforçat durant la primera guerra carlina, però la seva decadència ja no es va aturar fins a mitjan segle passat, quan una iniciativa popular va promoure la rehabilitació del conjunt.

De l'estructura del castell de Sant Martí s'ha reedificat la part formada per les estances més nobles, que formen un pati interior de forma trapezoïdal.

A la planta baixa, hi trobem les Quadres, sala que manté la seva estructura original del segle XI.

Les antigues Cuines del castell ocupen tres sales de la planta baixa de l'edifici.

La Sala Gòtica evoca l'antic menjador del castell, originàriament d'estil romànic. La Sala de Ponent està restaurada d'estil renaixement. A l'Ala Sud, la primera planta allotjava les antigues habitacions o dormitoris (les finestres conserven els seients festejadors). La planta baixa era l'antic celler de vi del castell, d'estil romànic.

Ens ha agradat molt la visita.

Cal dir que les vistes des del conjunt monumental son espectaculars, hem reconegut les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

L'autocar ens espera i a les 14h15 arribem al restaurant Paco dels Monjos.
Primer piquem patates xips, olives i croquetes
Coctel de marisc, "Codillo de jamon" segoviana, puding amb nata, pa, aigua, vi, cava i cafè.
Sortim a les 17h i anem be fins a la B30, on el trànsit s'ha complicat entre accidents i pluja.
Hem arribat  a Sabadell una miqueta abans de les 19h.



Hem fet uns tres kilometres sense desnivell apreciable, una mica de baixada al principi.



dimarts, 11 de juny del 2024

Segura - Guimerà

Sortim a les 8h de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 24, menys que habitualment, hem anat en una autocar mes petit del que utilitzem habitualment.

El dia es presenta una mica ennuvolat, hi ha hagut certa amenaça dde pluja, Anem previngudes per la calor i per la pluja. Finalment el dia ha estat primaveral, ni ha plogut ni ha fet massa calor.

Per la C58, B40, A2 fins a la Panadella on ens aturem a esmorzar. 

Seguim per la A2, i per comoditat del passatge sortim al km 510 en direcció Tàrrega, fem un tros de la C-14 i després per la L-241 deixem enrere Guimerà, per la T-241 passem per Vallfogona de Riucorb i arribem a Segura per la T224 i la T243.Un cop a Segura l'autocar en deixa per començar la caminada.
Travessem el petit poble de Segura on veiem cases de poble de pedra arreglades amb bon criteri, l'església i un centre de meditació.
Un cop fora del poble comencem la caminada que gairebé serà tota de baixada i planera.

De coment camí ample fins a Vallfogona de Riucorb.


Veiem camps de cereals ja madur, algunes alzines i en concret una de molt gran sota de la qual fem una foto del grup i escoltem el silenci.

Arribem a Vallfogona deixant el cementiri a l'esquerra, passem pel CAP, i arribem a la plaça de l'església.

Tot el poble esta dedicat al famós rector de Vallfogona del que qui mes qui menys ha sentit parlar.

Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Saragossa, 1579[1] - Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 de setembre de 1623) fou un poeta i eclesiàstic català. Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que abraça tots els gèneres —poesia, teatre, prosa—, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle xix. La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada —superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)— fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.

Trobem l'autocar aparcat, hi deixem la roba que no necessitem i totes continuem cap a Guimerà.

Travessem el riu Corb i agafem un camí ample paral·lel al mateix riu per anar cap a Guimerà.

Mes endavant el camí es torna corriol, i els últims dos kilometres tornem a trobar un camí mes ample.


Per aquesta zona veiem camps de cereals, vinyes i algun magraner bord ben florit.

Es veu que aquesta setmana ha plogut, veiem molt espernallac i olorem la farigola.

Vallfogona de Riucorb pertany a la comarca de la Conca de Barberà.

Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com «El nou de Copes», ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d'interès nacional. Se situa a la vall del riu Corb. El nucli principal de cases, antigament emmurallat, reposa sobre el vessant nord de la vall. Els carrers i les cases s'enfilen, des del llit del riu, muntanya amunt. L'activitat principal del poble és l'agricultura de secà. A mitjans d'agost s'hi celebra una fira medieval, amb parades d'artesans i d'oficis antics, i algunes actuacions.




Entrem a Guimerà per la part alta i alli ens separem en dos grupets. Unes baixen directes cap al restaurant  i les altres van fins al capdemunt a veure i pujar a la torre de guaita.

Tot baixant admirem el poble.

A les dues entrem al restaurant i ens instal·lem en 2 taules allargades.

Mengem aperitiu amb fórmula (per picar), amanida amb tonyina i ou dur, cuixa de pollastre al forn amb patates, i braç de gitano de nata per postres.
Aigua, vi,  copa de cava i cafès i infusions al gust.

Tot ha estat presentat sobre una fusta rodona en el que es veia un sant Jordi.

Les caminadores (24), molt agraïdes, fan un regal a la Teresa pel seu bon fer i la seva dedicació per fer-les gaudir de les caminades. Li otorguen el càrrec com a vitalici.

La Teresa els hi donat un medalló de fusta, fet per ella mateixa i unes floretes de caramel de violeta com a record del curs 2023-2024

Sobre dos quarts de cinc pugem a l'autocar que ens espera allà mateix  i tornem cap a Sabadell  pel mateix camí per on hem passat al mati.

Entrem a Sabadell i fem les parades habituals a la Gironina, Sabadell Centre i Vilarrúbies. A un quart i mig de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 10.35 km, amb uns 100 metres de desnivell.





dimecres, 5 de juny del 2024

Vallfogona de Riucorb - Guimerà

Sortim a les 8h30 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 53, una bona colla, per la que ha fet falta demanar un autocar mes gran del que utilitzem habitualment.

El dia es presenta molt serè. Ha fet un dia molt assolellat amb força calor.

Per la C58, B40, A2 fins a la Panadella on ens aturem a esmorzar. 

Coincidim amb altres autocars. En aquest restaurant estan acostumats a les colles i sempre trobem un lloc on seure i fer-la petar.

Seguim per la A2, i per comoditat del passatge sortim al km 510 en direcció Tàrrega, fem un tros de la C-14 i després per la L-241 arribem a Vallfogona de Riucorb deixant enrere Guimerà.

Qui mes qui menys ha sentit parlar del rector de Vallfogona.

Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, o simplement Vicent Garcia, conegut amb el sobrenom de Rector de Vallfogona (Saragossa, 1579[1] - Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 2 de setembre de 1623) fou un poeta i eclesiàstic català. Vicent Garcia és el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. La seva obra, que abraça tots els gèneres —poesia, teatre, prosa—, va inaugurar una escola literària que, en general, va conservar la seva vigència fins ben entrat el segle xix. La immensa fama que va adquirir es va mantenir inalterada —superant fins i tot la prohibició de les seves obres per la Inquisició (1782)— fins al triomf de la Renaixença. Llavors, la crítica el va presentar com el culpable de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana, i va començar una etapa de descrèdit que tot just ara comença a ser superada. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.

Arribades a Vallfogona un petit grup que no faran la caminada es queden al poble a visitar-lo. Ens retrobarem a Guimerà on elles arribaran en autocar.

Les demés travessem el riu Corb i agafem un camí ample per anar cap a Guimerà.


Mes endavant el camí es torna corriol, i els últims dos kilometres tornem a trobar un camí mes ample.

Veiem camps de cereals i vinyes.

Vallfogona de Riucorb pertany a la comarca de la Conca de Barberà.

Guimerà és una vila i municipi de la comarca de l'Urgell. També es coneix Guimerà com «El nou de Copes», ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d'interès nacional. Se situa a la vall del riu Corb. El nucli principal de cases, antigament emmurallat, reposa sobre el vessant nord de la vall. Els carrers i les cases s'enfilen, des del llit del riu, muntanya amunt. L'activitat principal del poble és l'agricultura de secà. A mitjans d'agost s'hi celebra una fira medieval, amb parades d'artesans i d'oficis antics, i algunes actuacions.


Entrem a Guimerà per la part alta i anem baixant fins al restaurant on arribem totes força acalorades, assedegades i amb ganes de descansar. S'ha de dir que avui si que hem passat calor.

Algunes aprofiten l'estona per anar a fer un vol pel poble.

A les dues entrem al restaurant i ens instal·lem en 3 taules allargades i una de rodona.

Mengem aperitiu amb fòrmula (per picar), amanida amb tonyina i ou dur, cuixa de pollastre al forn amb patates, i braç de gitano de nata per postres.
Aigua, vi,  copa de cava i cafès i infusions al gust.

Tot ha estat presentat sobre una fusta rodona en el que es veia un sant Jordi.

Les caminadores (58), molt agraïdes, fan un regal a la Teresa pel seu bon fer i la seva dedicació per fer-les gaudir de les caminades.

La Teresa els hi donat un medalló de fusta, fet per ella mateixa i unes floretes de caramel de violeta com a record del curs 2023-2024


Al sortir del restaurant fem la foto de grup amb el poble de Guimerà al darrera.

Sobre dos quarts de cinc pugem a l'autocar que ens espera allà mateix  i tornem cap a Sabadell  pel mateix camí per on hem passat al mati.

Trobem una lleugera retenció prop d'Esparraguera degut a un accident.

Entrem a Sabadell i fem les parades habituals a la Gironina, Sabadell Centre i Vilarrúbies. A un quart i mig de set hem baixat totes de l'autocar, 

Avui hem fet 5 km, amb uns 60 metres de desnivell.




dimecres, 15 de maig del 2024

La roca - Camprodon

Sortim puntualment a les 8h de la plaça Antoni Llonch. Avui som 25.

El dia es presenta amb pluja, algunes mostren mes preocupació que altres, en general totes anem previngudes amb capelines, paraigües i roba de recanvi.

El camí fins a La Roca ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-17, N260.

Pel camí, al passar per Sant Pau de Segúries ens expliquen la llegenda del mariner.

Hem esmorzat al restaurant 4 carreteres, al terme de Tona.




Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i anem fins a la carretera que porta al petit poblet de La Roca, on l'autocar ens deixa al costat de la carretera principal i arribem fins al poble de La roca per la carretera asfaltada amb pujada.

El petit poble, molt ben restaurat, amb cases de pedra, està al costat d'una gran roca a la que es pot pujar per una escala molt ben arreglada i aparentment segura.

La gran majoria ens enfilem fins dalt de tot i contemplem la vall de Camprodon. de moment no plou, ha sortit el sol. Començarem la caminada des d'aquest punt.

Agafem un CORRIOL (ara si que recordo la paraula) sota el poblet de La Roca i emprenem la baixada cap a Llanars, passant pel costat del riu Ter, que baixa amb moltes ganes d'omplir pantans.

Passem pel la capella de la Verge del raïm, amb la font d'aigua que no raja i no potable.

Fem una foto del grup i escoltem el soroll que fa l'aigua del riu Ter. 

Arribant a Llanars passem pel poble i fem un tros de la Via Verda del Ter, passem per la font d'en Guasch, dedicada al poeta Joan Mª Guasch. Entrem a Camprodon pel Passeig de Maristany, i comença a plovisquejar.

La prudència aconsella entrar a visitar el museu Albèniz. Museu sorprenent en un poblet del Pirineu. Sembla ser que Isaac Albèniz va néixer al poble l'any 1860, quan els seus pares hi van passar un període de 4 anys.

Hem tingut una estoneta per fer compres, algunes han comprat galetes, altres embotits, formatges i foie.

Caminant 50 metres des de l'oficina de turisme hem arribat al restaurant Nuria.

Podem triar el que volem menjar:
De primer entre:
Amanida de formatge de cabra amb fruits secs
Amanida catalana amb embotits de la Vall
Canalons casolans
Canaló de calçots amb beixamel de romesco
Croquetes casolanes de pollastre

De segon entre;
Botifarra de la Vall amb patates
Tonyina a la planxa amb reducció de Mòdena i tomàquet
Pit de pollastre amb salsa roquefort
Entrecot de vedella a la brasa (220 gr.)
Llibrets de llom amb formatge

Per postres entre:
Mel i mató
Flam d'ou
Flam de mató 
Sorbet de llimona
Iogurt

Aigua vi, i cafès i infusions

Sortint del restaurant hem travessat Camprodon passant per carrer de València i fins l'església de Santa Maria i l'església del monestir de Sant Pere.

Hem pogut entrar a l'església de Santa Maria.

Tot tornant ens hem fixat en un edifici on hi ha una farmàcia d'estil modernista, l'arquitecte de la qual va ser en Josep Renom, avi d'una caminadora del grup.

A les quatre érem a l'autocar i a punt per desfer el camí cap a Sabadell on hem arribat sense gaire problema sobre les  sis de la tarda.

Hem caminat poc, però tal com es presentava el dia ens ha semblat ben aprofitat.