Castell de Balsareny

Sortim a les 9 tocades de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe, de fet havíem de sortir a les 9 però una participant s'ha retrassat i l'hem esperat.

Som 30.

Avui es presenta un bon dia primaveral.

Anem per la C58 fins a Terrassa, i després per la C16 cap a Manresa on anem al Viena del centre comercial Els trullols a esmorzar. 

Ens va força bé fer els esmorzars en els establiments Viena ja que coneixem el seu funcionament des de fa anys.

Tornem a pujar a l'autocar i ens porta fins a sota del Castell de Balsareny. L'ultim tros és un camí de terra que el nostre conductor habitual el fa amb gran habilitat i sense cap mena de problema.

Baixem de l'autocar i arribem caminant fins al castell. Aixó ha estat un cami ample de 500 m, amb pujada suau (30 m), que hem fet tranquilament admirant el paisatge i les farigoles que hem anat esporgant mentre passàvem.

El Castell ens esperava el guia Salvador, que sense ser-ne el propietari s'ha explaiat amb tota mena d'explicacions, sobre la seva propia persona i sobre el castell i el seu entorn.

Hem visitat la planta baixa i el primer pis, veient el pati d'armes, la sala d'armes, el menjador, les antigues cavallerisses (que lloguen per fer celebracions), els dormitoris i la cuina.

Ha estat prou interessant i ens ho hem anat mirant amb calma, descobrint el que hi havia a cada raconet.

CASTELL DE BALSARENY

El Castell de Balsareny és una fortalesa ubicada dalt d'un turó a la riba dreta del Llobregat i sobre el municipi de Balsareny, datada el 951, declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1949. Sens dubte és el monument més representatiu i emblemàtic de la població i un dels més coneguts de la comarca. L’edifici actual, força ben conservat, es va construir durant la segona meitat del segle XIV, en temps del rei Pere III el Cerimoniós, renovant l’estructura original. Gràcies a les seves restauracions de finals del segle XIX, a dia d’avui constitueix un magnífic exemple de les fortalesa d’estil gòtic civil català.

És un dels pocs castells regulars i homogenis de la Catalunya central degut a que es va planificar i edificar en una sola campanya constructiva. Al costat del castell es troba l’ermita romànica que data de segle XII, on es venera a la Verge del Castell la festa de la qual se celebra el 8 de setembre.

El castell i l’ermita són de propietat privada, vinculat de sempre al llinatge dels Balsareny. És ben visible des de l'Eix del Llobregat, des d'on el castell destaca amb els seus merlets airosos. La vista sobre el riu i el poble de Balsareny és excel·lent. També es poden veure les torres de Castellnou i Castelladrall. 

Al peu del castell  es troba la presa on neix la sèquia que proveeix d’aigua a la ciutat de Manresa.

Durant la Festa dels Traginers, el castell es converteix en visita obligada, ja que és en la pujada d’accés a la mateixa on tenen lloc les carreres de cavalls, mules, ases i ponis. 

Hem retornat a l'autocar que ens ha dut fins el parc de l'Agulla de Manresa (on acaba la Sèquia). Pel camí hem vist molt verd, camps de colza grocs, els perfils del Montcau i Montserrat i els arbres brotant amb ganes.

Un cop al parc de l'Agulla algunes han fet la volta al llac artificial (1 km) i les altres s'ha instal·lat al Berenador i han fet una mica d'aperitiu

Acabada la volta pugem a l'autocar que ens porta cap a Santpedor i ens deixa davant el restaurant Cal Toni.

Hi ha molta gent esperant per dinar, el restaurant està ple, nosaltres passem tranquilament cap un menjador que ens han preparat. Entrem i ens col·loquem en tres taules preparades per 30 persones.

Per dinar de primer hem triat el que ens ha fet mes gràcia del menú del dia.

Primer un entrant que podia ser amanideta o suc de tomaquet, taronja o pinya.

Després hem escollit entre arròs mixte, escudella amb pilota, cargols,  amanida amb formatge i alguna altra cosa que ara no recordo.

Com a plat fort hem triat entre bacallà i altres coses.

(Sembla que la memòria avui s'ha espatllat.)

Per postres  hem escollit entre flam, crema, mel i mató, maduixes amb nata, pinya i gelats i alguna cosa mes.

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de fer l'habitual tertúlia cap allà dos quarts de cinc ens anem movilitzant per  tornar a l'autocar que ens recull davant de la porta del restaurant  i tornem cap a Sabadell  altre cop per la C16 i C58. 

A Sabadell hem fet  les parades habituals davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina.

A les sis ja hem baixat totes de l'autocar, 

fotos  

Balsareny

Sortim a les 8 tocades de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe, de fet sortim havíem de sortir a les 8 però l'autocar s'ha retrassat

Som 23.

Avui es presenta un bon dia primaveral.

Anem per la C58 fins a Terrassa, i després per la C16 cap a Manresa on anem al Viena del centre comercial Els trullols a esmorzar. 

Tornem a pujar a l'autocar i ens porta fins a Balsareny on comencem la caminada.

Avui fem una circular que sortint de Balsareny ens porta cap al castell de Balsareny, després fins a la colonia Soldevila i tornada cap a Balsareny pel costat de la sèquia de Manresa veient la resclosa dels Manresans.

Ha estat una excursió molt agradable, amb alguna pujada que hem fet sense cap dificultat. Hem passat per camins amples (el corresponent a l'antic ferrocarril de Manresa a Berga), per corriols (després de Can Cansalada), algun tros d'asfalt i algun trosset ben estret pel costat de la sèquia.

Quan anem per trossos asfaltats hauriem d'anar per l'esquerra i en fila india, ja que es imprevisible el trànsit que hi pot haver, en concret avui ens han avançat alguns trailers força grans. Ens costa fer-ho així ja que tenim molt per comentar.

Hem pujat fins el castell de Balsareny i hem fet la volta.Poques ens hem fixat que el castell te cinc cares i no quatre com sembla a primera vista.

L'excursió ha tingut trams assoleiats i trams amb ombra.

Hem passat pel costat del Llobregat en el que hem vist molta aigua despres de les pluges dels últims mesos.

Hem vist molt verd, camps de colza grocs, el pirineu nevat, i els arbres brotant amb ganes.

Sèquia de Manresa.
A mitjans del segle XIV Manresa va patir una sequera important.
La ciutat va decidir construir una Sèquia que prengués aigua del Llobregat a Balsareny i en un recorregut de 26 km amb només 10 metres de desnivell, l’aigua arribés a Manresa.
És una obra d’enginyeria hidràulica de primer nivell, que es va construir a l’edat mitjana
superant les dificultats del terreny amb ponts, aqüeductes i mines.
El Rei Pere III va autoritzar-ne la construcció però el bisbe de Vic s’oposava al seu pas per les
terres que el bisbat tenia a Sallent. Una misteriora llum apareguda a l’esglèsia del Carme de
Manresa provinent de Montserrat va fer canviar d’opinió al Bisbe
La Sèquia comença a la resclosa dels Manresans i acaba al Parc de l’Agulla de Manresa, on ara hi ha un estany artificial.
Aquest tram del Llobregat és un punt d’acollida hivernal i de nidificació d’algunes espècies
d’ànecs. També s’hi veuen algunes àligues pescadores
El 1583, una riuada va destruir la resclosa i els manresans van tallar arbres sense permís per
reparar-la. Ferran Oliver, baró de Balsareny, va denunciar Manresa i el judici va resultar
favorable per a ell. Es va acordar que Manresa pagaria dotze capons anuals al senyor del
castell de Balsareny a canvi del permís per tallar arbres per a la resclosa. Aquest tribut es va

mantenir fins al segle XIX, quan es va abolir. Recentment, s’ha recuperat la tradició de donar capons cada cinc anys durant les festes de la Llum, esdevenint una festa de germanor entre Manresa i Balsareny.
Originàriament la resclosa era feta de pedra i de fusta, al 1952 la part superior es va cobrir de formigó, però conservant la forma semielíptica original
La resclosa ha estat reparada diverses vegades perquè la sèquia i la verneda que l’envolta
estan molt sotmeses a les pertorbacions caòtiques de les riuades, i més ho estarien si més amunt, al Berguedà, el riu no estigués regulat pel pantà de La Baells. El 2020, després del temporal Glòria, es va fer una reparació amb estudi arqueològic previ, constatant reformes des del segle XVI.
Vora la resclosa hi ha una illa tota coberta de bosc.

COLÒNIA SOLDEVILA
La principal particularitat de les terres de la riba del Llobregat i que les diferencia de la resta de Catalunya i els proporciona identitat pròpia, és el conjunt de colònies tèxtils que es començaren a construir durant la segona meitat del segle XIX. És una concentració única de colònies industrials on han viscut i treballat milers de persones i que, actualment, conformen un conjunt patrimonial de gran valor que ens permet recordar un dels capítols essencials del procés d'industrialització de Catalunya. 
A totes les colònies existien dos espais ben diferents. El primer era l'espai industrial, on hi havia la fàbrica i els elements (la resclosa, el canal i la turbina) que permetien transformar l'aigua del riu en energia que feia moure la maquinària.
A tocar de la fàbrica, o un xic més lluny, hi vivien les famílies treballadores de la colònia. En aquest espai, a més dels habitatges pels obrers, els propietaris hi feien construir, també, tota mena de serveis i equipaments per a ús dels treballadors: forn de pa, carnisseria, peixateria, botiga, safareig, escola, residència per a noies treballadores, església, cafè, teatre, zona esportiva, etc. Presidint el conjunt de la colònia, destacava, sovint en un punt alçat, la torre de l'amo.
Concretant, la Colònia Soldevila consta d’una fàbrica de riu, un conjunt d’habitatges per als treballadors distribuïts en dos carrers on hi havia alguns dels serveis bàsics, com ara escola, botiga, cafè o teatre, i també d’una església. Es va construir a finals del segle XIX.
A la dècada del 1920 van arribar a treballar-hi 650 obrers. Hi havia cafè, sala de ball, teatre i escola, entre altres serveis.
La Colònia Soldevila va arribar a tenir prop dels 650 habitants als anys 20 del segle xx; el 1950 aquesta quantitat havia minvat fins als 278, després 180 a 1981 i encara menys a principis dels 90 amb 59 habitants. L'any 1983, a la colònia Soldevila ja només hi treballaven unes 150 persones. Finalment la fàbrica tancà l'any 1993. Actualment la colònia està completament deshabitada i els pisos en estat ruïnós, i a la fàbrica hi ha instal·lada una empresa de cartonatges i el salt d’aigua continua generant electricitat, però els pisos resten abandonats.
Hi ha una petita església, situada uns metres al sud sobre un petit promontori, ja existia abans de la creació de la colònia. És d’origen romànic però fou substancialment transformada l’any 1942 en un estil neoromànic. Avui molt abandonada, s’estén a través d’un recinte enjardinat que arriba fins a la fondalada d’un torrent.

Acabada la volta pugem a l'autocar que ens porta cap a Santpedor i ens deixa davant el restaurant Cal Toni.

Entrem i ens col·loquem en unes taules preparades per 23 persones.

Per dinar de primer hem triat el que ens ha fet mes gràcia del menú del dia.

Primer un entrant que podia ser amanideta o suc de tomaquet, taronja o pinya.

Després hem escollite entre fideua, escudella amb pilota, pesols i patates, amanida amb formatge i alguna altra cosa que ara no recordo.

i com a plat fort hem triat entre llom amb salsa de bolets, lluç, salmó, hamburguesa.

Les postres han estat molt abundants i hem escollit entre flam, crema, mel i mató, maduixes amb nata, pinya i gelats i alguna cosa mes.

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de fer l'habitual tertúlia dos quarts de cinc pugem a l'autocar que ens recull davant de la porta del restaurant  i tornem cap a Sabadell  altre cop per la C16 i C58. 

A Sabadell hem fet  les parades habituals davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina. Finalment sense pluja.

Hem fet 11,76 km i 263 m de desnivell.

Abans de les sis ja hem baixat totes de l'autocar, 

fotos  

Manresa

Sortim a les 8h30 de la plaça Antoni Llonch, del costat de l'antiga estació de Renfe.

Som 33.

Tal com ja havien predit els metereolegs de bon matí ha Sabadell ja plovia i aquesta ha estat la tònica de tot el dia: pluja, pluja i mes pluja.

Encara que plogui ens agrada trobar-nos i sempre acabem trobant alguna cosa per fer.

Anem per la C58 fins a Terrassa, i després per la C16 cap a Manresa on anem al Viena del centre comercial Els trullols a esmorzar. Ens ho prenem amb calma.

Com a pla alternatiu a la caminada que teniem prevista per veure la resclosa dels manresans a Balsareny hem anat a visitar el Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa.

Es troba situat en el marc incomparable dels Dipòsits Vells de Manresa, és un espai dedicat a la història, la tècnica i el patrimoni industrial de Manresa.

Aquest museu ofereix una immersió única en la relació entre l’aigua i la indústria tèxtil, dos elements clau en el desenvolupament econòmic i social de la regió.

Ens fa de guia en Pol que ens explica amb tota mena de detalls el que és el recinte del museu i tota la exposició que fa referència al passat cintaire de Manresa i la contrucció de la sèquia que abasteix d'aigua als manresans des del segle XIV.

El Museu de l'aigua i el tèxtil (MAT) de Manresa ocupa els espais dels Dipòsits Vells que recollien i emmagatzemaven l'aigua de la Séquia. El recinte compta amb tres grans dipòsits de pedra, construïts entre els anys 1861 i 1865, que ara estan completament restaurats i que acullen una sala polivalent i dues exposicions permanents, una dedicada a la Séquia de Manresa i l'altra al món de la cinteria.[1] L'any 2022 va entrar al registre de Museus de Catalunya.

El Museu s’ubica als antics dipòsits vells de Manresa, construïts entre 1861 i 1865  per emmagatzemar aigua de la Séquia. Aquestes estructures, formades per tres dipòsits idèntics amb voltes de pedra, garantien el subministrament a la ciutat i estaven vinculades a la primera xarxa de distribució d’aigua.

El Museu de l'Aigua i el Tèxtil es va fundar l'any 1992 per iniciativa de l'empresa municipal Aigües de Manresa SA, l'Ajuntament de Manresa i el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, i compta amb la destacada col·laboració del Gremi de Cintaires de Catalunya.

El Museu de l'Aigua i el Tèxtil vol destacar els principals trets de la història econòmica de la ciutat, allò que l'ha portada a tenir una identitat diferenciada de la resta del país.

Els dos fets fonamentals de la història econòmica de Manresa són:

La Séquia (constrüïda al segle XIV) com a font de proveïment d’aigua capaç de fer créixer la producció agrícola i la ciutat des de l’Edat Mitjana, i que ens diferencia com a comunitat de la resta de la Catalunya Central, ja que aquest canal, converteix en regadiu un terreny situat en mig del secà.

La Industrialització, exemplificat en un sector molt propi de la ciutat, el món de La Cinteria, especialment dels obradors vetaires, que dona personalitat a la indústria manresana i la situa, encara avui dia, com a centre especialitzat dins del mercat espanyol i internacional.

Sala de l'Exposició "Aigua i Séquia"

En aquest espai, hi ha un muntatge expositiu que explica la gran obra de la Séquia des d’una perspectiva històrica, com a gran obra d’enginyeria medieval, i on es posa de manifest els grans avantatges que va comportar aquesta magna obra per Manresa i el Pla de Bages.

Aquest muntatge es basa de manera important en les peces exposades, que aporten autenticitat i prestigi. Entre els elements més destacats cal esmentar el mòdul hidromètric de 1859 (un mecanisme que servia per regular el cabal d’aigua que passa per la Séquia), el qual s’exposa en un muntatge força espectacular d’uns 4 metres d’alçada. També són molt representatius els bagants (comportes per al desguàs de la Séquia) i els ullals (comportes que donen pas a l’aigua cap als recs dels horts).

Aquests últims consten també d’un muntatge fet amb obra que mostra tres tipus d’ullals de tres èpoques diferents.

Un altre element curiós és la trompa (un aparell que utilitzen els pagesos de fora de Manresa per captar aigua de la Séquia de manera furtiva, ja que només els manresans gaudeixen d’aquest dret). I també és destacable una turbina Francis (de l’any 1875) de grans dimensions, procedent de l’antiga fàbrica Sanmartí, actualment seu d’Aigües de Manresa.

Sala "La Fàbrica"

Manresa fou i encara és la capital de la cinteria a Catalunya i Espanya.

Aquesta mostra permet fer-se una idea completa del món de la cinteria, que inclou una gran varietat de productes que s’apliquen a peces de tèxtil: cintes, vetes i tota mena de productes tèxtils anomenats complementaris, com ara galons militars, tapapunts, borles, etc.

L'exposició parteix d’una col·lecció de peces àmplia i exhaustiva, que és una bona representació dels diversos processos històrics de producció de vetes i cintes. 

L'exposició mostra més d’una setantena de peces diverses relacionades amb el món de la confecció de les cintes i vetes, d’entre les quals destaquen diversos tipus de maquinària tèxtil, així com altres elements relacionats amb aquest món. La mostra es divideix en cinc àmbits, en cadascun dels quals s’ha fet una ambientació històrica i consta de diversos plafons informatius. Així doncs, l'exposició permet viure l'evolució que s’ha viscut des dels tallers emplaçats als habitatges menestrals, fins a la fàbrica moderna productora de cintes.

Els àmbits en què es divideix l'exposició són:

La seda

La passamaneria

Les vetes

Els trenats

La fusteria

El despatx

La fàbrica de cintes

La cinteria al segle XXI

L'exposició s’estructura com un itinerari pels diferents àmbits de producció de la cinteria, amb una ordenació cronològica. Des de la seda, com a tradició on arrela la cinteria, fins a la cinteria del segle xxi, l'exposició obre diferents àmbits on la informació i les peces es combinen amb un plantejament escenogràfic que vol acostar el visitant als diferents espais de producció on s’ha desenvolupat la producció de teixits estrets. Així, el taller de passamaneria s’ubica en uns baixos d’una antiga casa del segle xviii (cosa que s’evidencia amb la reproducció d’un antic taller en forma d’imatge mural, inspirada en els dibuixos de l’Encyclopédie de Diderot), el taller vetaire (que s’emplaça en les golfes d’una casa, mitjançant una imatge que s’inspira en un dibuix de Joan Vilanova), el taller de trenats i la fàbrica, combinen el llenguatge d’exposició convencional amb una ambientació escenografiada. I això es fa introduint diversos recursos museogràfics: les imatges murals, que ens donen falses perspectives simulant els espais; el terra de fusta dels espais productius més antics, el mateix terra de formigó per als espais més moderns; la il·luminació (pàmpols antics per als tallers, fluorescents per a la fàbrica...); la reproducció de façanes feta amb impressió texturada, la inclusió d’un gran portal de fàbrica, la reproducció de personatges a escala real sobre plafons retroil·luminats, i l’ús d’attrezzo. Es tracta de recursos que volen aportar una ambientació suggestiva als processos industrials.

L'autocar passa pel parc de l'Agulla on algunes caminadores fan la volta al parc sota la pluja. Les demés s'esperen a l'autocar.

Acabada la volta pugem a l'autocar que ens porta cap a Santpedor i ens deixa davant el restaurant Cal Toni.

Entrem i ens col·loquem en tres taules preparades per 33 persones.

Per dinar de primer hem triat el que ens ha fet mes gràcia del menú del dia.

Primer un entrant que podia ser amanideta o suc de tomaquet, taronja o pinya.

Després hem escollite entre fideua, escudella amb pilota, trinxat amb butifarra i alguna altra cosa que ara no recordo.

i com a plat fort hem triat entre bistec amb salsa de bolets, lluç arrebossat, braó de porc, hamburguesa o salmó.

Les postres han estat molt abundants i hem escollit entre flam, crema, mel i mató, maduixes amb nata, pinya i alguna cosa mes.

Aigua, vi, cafès i infusions al gust.

Després de fer l'habitual tertúlia abans de les cinc pugem a l'autocar que ens recull davant de la porta del restaurant  i tornem cap a Sabadell  altre cop per la C16 i C58. 

A Sabadell hem fet  les parades habituals davant de l'escola d'idiomes, Sabadell Centre i davant del cal Gorina. Finalment sense pluja.

Una mica abans de les sis ja hem baixat totes de l'autocar, 

fotos