Sortim a les 8h de la plaça Antoni Llonch.
Som 38.
El dia es presenta molt serè. Ha fet molt bon dia. Hem tingut molt bona visibilitat tota la jornada. El sol que ens ha acompanyat tota l'estona.
Per la C58, B40 (atenció que molts no hi havíem passat mai encara), A2 fins a la Panadella on ens aturem a esmorzar.
Seguim per la A2, agafem la sortida 504 i per seguim per la C54 fins a l'alçada de Penelles, on agafem la LV-3331 que passant per a prop de Bellestar ens deixa al costat d'una empresa (Al Dahra Fagavi Linyola) de la rodalia de Linyola on baixem de l'autocar.
Ens preparem i emprenem un camí ample fins arribar al Canal auxiliar d'Urgell, que seguirem durant una bona estona.
El canal avui porta una micarrona d'aigua, probablement degut a les pluges del cap de setmana.
El Canal d'Urgell és una infraestructura hidràulica destinada bàsicament al reg, que porta aigua des del riu Segre als camps de cultiu situats a diferents termes municipals de les comarques de l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues, amb una superfície regada total d'unes 70.000 hectàrees i donant servei a uns 77.000 habitants.
Aquesta infraestructura és al marge esquerre del riu Segre. El seu punt d'inici és al riu Segre aigües avall de la localitat de Ponts i després de recórrer uns 144 km finalitza el seu recorregut a la localitat de Montoliu de Lleida.
El projecte de regar tota la plana de l'Urgell data de temps immemorials, ja durant la dominació musulmana de Catalunya, els àrabs construïren sèquies derivades tant del Segre com del riu Corb.
Després de diferents vicissituds, el 1853 els enginyers Pere de Andrés Puigdollers i Constantí de Ardanza realitzaren el projecte definitiu del Canal.
Les obres acabaren l'any 1861, després de superar innumerables dificultats, en especial la de travessar la serra de Montclar mitjançant la mina de Montclar, un túnel de 4917 metres de llarg en línia recta. En el túnel de Montclar hi treballaren prop de 6.000 persones.
La construcció del canal auxiliar es va iniciar el 4 de maig de 1929 i va finalitzar el 18 de juliol de 1932.
L'any 2023, per primera vegada a la història, el Canal d'Urgell va haver de tancar el reg al mes d'abril, 5 mesos abans del previst, degut a un llarg període de sequera que s'acumulava des de gairebé 2 anys enrere. Es va optar per deixar un cabal mínim per garantir el reg dels arbres fruiters i l'abastament d'aigua de boca dels municipis que en depenen.
El canal auxiliar inicia el seu recorregut al Pantà de Sant Llorenç de Montgai i acaba unint-se al canal principal al terme municipal d'Artesa de Lleida, amb una longitud total de 76,6 km. Del canal principal es deriven les quatre Séquies Principals, amb una llargada total de 102,6 km. Amb aquesta infraestructura es reguen 49.490 finques que representen unes 70.242 hectàrees.
Un cop acabat el termini de la concessió atorgat per la seva construcció, el Ministeri d'Obres Públiques va instruir expedient per determinar si el Canal d'Urgell havia de revertir a l'Estat, o bé als regants. El conflicte va acabar amb l'Ordre Ministerial de 10 d'agost de 1964 que resolgué que els regants d'Urgell havien de constituir una Comunitat General que seria titular a perpetuïtat de la concessió, de l'aprofitament de les aigües i de la totalitat de les obres precises per al reg.
Amb la resolució de 2 de setembre de 1991, el Ministeri d'Obres Públiques declarà constituïda la concessió d'aigua del riu Segre a favor de la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell.
Els drets d'aquesta concessió es mantindran fins al dia 1 de gener de l'any 2061, (no serem nosaltres les que veurem com ho resolen).
Per realitzar una gestió eficient de l'aigua, la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell té un reglament d'usos. Com a punt destacat d'aquest reglament cal fer esment que a causa de la gran extensió de l'àrea regable, aquesta es va dividir en vint-i-una col·lectivitats o comunitats ordinàries distribuïdes en tres zones: alta, mitjana i baixa. Aquestes col·lectivitats gaudeixen de plena personalitat jurídica pròpia en l'àmbit de les seves competències, i es regeixen per les seves respectives Ordenances i Reglaments, sempre que no vagin en contradicció amb els de la Comunitat General.
Actualment la seu administrativa de la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell es troba a la Casa Canal, edifici situat a Mollerussa.
Deixem el canal, fem uns 400 metres de carretera i arribem a 'aparcament Estany d'Ivars-Vilasana on hi ha l'autocar. Algunes deixen roba i ens preparem per fer la volta a l'estany en sentit horari.
Situat en la conca endorreica, la formació d'aquest estany es remunta milers d'anys enrere i és causat per les condicions geològiques d'aquests terrenys: la presència i aflorament d'aigua en un fons impermeable provocà que la poca aigua que hi arribava s'hi acumulés sense possibilitat de drenatge lateral. Aquest estany era de poca profunditat i d'aigües salobrenques. Alguns estius s'arribava a assecar completament.
Tot això va canviar dràsticament amb la construcció del canal d'Urgell (1861) i la consegüent aportació d'aigües del riu Segre a la Plana d'Urgell, es generalitzà la circulació d'aigües superficials i subterrànies de manera que l'antiga cubeta esdevingué receptora de desguassos de regs de conreu de la mateixa cubeta i d'altres zones circumdants. Aquest fet va comportar un gran augment de l'estany, que es va convertir en un dels més grans de la Catalunya interior amb 135ha de superfície i amb unes dimensions màximes de 2500 metres de llargada, 800 metres d'amplada i una profunditat de 3,8 metres.
L'estany es va convertir en un centre de vida social, econòmica i cultural per als pobles del voltant. La caça hi era molt important, sobretot la d'anàtids. S'hi organitzaven caceres en les quals es podien abatre centenars d'ànecs i fotges en una sola jornada. La pesca també hi era molt abundant, sobretot la de l'anguila, molt apreciada culinàriament.
Històricament la dessecació de les zones humides havia estat molt habitual. Hi va haver un primer intent de dessecació l'any 1914, però no va reeixir perquè el regants de la zona s'hi van oposar. Més endavant la conjuntura històrica i el fet que els promotors del Proyecto de Saneamiento pretenien obtenir més terrenys de conreu va contribuir a la dessecació i desaparició de l'estany l'any 1951, en contra de la voluntat popular.
L'estany havia restat ben viu a la memòria popular. Això va fer que després de 40 anys es plantegés la possibilitat de tornar a omplir-lo. A principis dels 90, l'ajuntament d'Ivars assumí la voluntat de tirar endavant el procés de recuperació de l'estany.
El 19 de febrer de 1993 se signa un protocol de recuperació de l'estany amb els ajuntaments d'Ivars d'Urgell i de Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d'Urgell i la Diputació de Lleida.
El 1995 el Departament de Medi Ambient aprova el Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge de l'estany d'Ivars. El 1996 es redacta el projecte executiu de recuperació i condicions de l'estany.
Finalment l'11 d'octubre de 2002 es constitueix el Consorci de l'Estany d'Ivars i Vila-sana com a òrgan encarregat d'adquirir les finques i portar a terme els treballs necessaris per a la seva recuperació.
Per a la recuperació de l'estany s'han dut a terme diferents treballs: enderroc d'un magatzem agrícola, trasllat d'una línia elèctrica, condicionament de la xarxa de regs i drenatges, moviments de terres per perfilar el perímetre i crear illes, condicionament dels accessos i dels itineraris naturalístics amb miradors, aguaits i embarcadors.
El primer semestre de 2005 es van acabar les obres i treballs de condicionament de la zona lacustre. Posteriorment es va iniciar l'emplenament, que es completà durant el 2009, any en el qual l'estany va rebre 50.000 visitants. Durant el procés d'emplenament i un cop assolit el nivell màxim d'aigua, l'estany i el seu entorn ja ens mostren una sèrie de transformacions ecològiques, amb un increment de la flora i de la fauna i la recuperació d'un paisatge privilegiat.
Fem una baixada fins arribar a l'estany.
Comencem per una caseta de guaita d'ocells i una torre que ens permet una visió general de l'estany.
Veiem nius de cigonyes amb cigonyes i molts altres ocells, alguns sobre l'aigua i altres volant. passem pel costat de d'uns nius d'orenetes artificials.
També entrem en una passera que ens permet tenir aigua a banda i banda, just en el punt on es troben els termes municipals de Vila-sana i Ivars.
Veiem ametllers florits, i els altres arbres estan esperant a treure fulles a que arribi la primavera.
Arribem al punt de partida on ens espera l'autocar que un cop totes assegudes (a vegades costa una mica) marxem cap a Linyola.
L'autocar ens deixa just al davant del restaurant AMOCA.
Ens instal·lem en 2 taules allargades al final del menjador.
Avui hem triat el menú a primera hora, hem escollit entre:
De primer: Crema de marisc, Amanida del dia, Carpaccio de vedella amb formatge parmesà, Shashimi mes finet de tonyina i vinagreta d’alvocat i tòfona, Ous ferrats amb patates, sobrassada i mel, Macarrons , Verdures amb tempura i salsa de calçots, Cargols, Amanida xató, Sopa de caldo amb pilota
De segon: Callos estil Amoca, Peus de porc, Bistec de vedella, Mandonguilles amb samfaina, Costelles de corder, Salmó al teriyaki amb verdures saltejades,
Blanc i negre amb mongetes, Cassola de tros de Linyola (amb cargols, llonganissa, conill i espinacs)
Per postres podem escollir el que ens ve mes de gust (flam, crema catalana, iogurt, fruita, gelats, etc. ). Finalment cafès i infusions al gust.
Tot ha estat presentat amb molta cura.
Havent dinat fem una visita guiada a l'església del poble seguint les explicacions de la Montserrat. El que ens agrada mes ha estat la torre, on hem pujat la gran majoria per contemplar les vistes.
Linyola és la població més septentrional de la comarca del Pla d'Urgell. La població està situada en un turó a 248 m sobre el nivell del mar i té un terme de 28,76 quilòmetres quadrats regat pel Canal d'Urgell (sèquia Segona principal) i el Canal Auxiliar d'Urgell.
Una mica abans de les sis, pugem a l'autocar que ens espera davant mateix del restaurant i tornem cap a Sabadell per on hem vingut.
Entrem a Sabadell i fem les parades habituals a Vilarrúbies, Sabadell Centre i la Gironina. Sobre tres quarts de vuit totes hem baixat de l'autocar,
Tot plegat avui hem fet 12 km, pràcticament sense desnivell.
