L'Aranyó - MontCortés - Concabella - Montfalcó murallat
Som 35.
Sortim de Sabadell, de la plaça Antoni Llonch a les 8 del matí.
Repartim uns papers explicatius dels castells que veurem
Fa bon dia, alguns núvols prims i una mica d'aire fresquet que ens acompanya tot el dia.
Parem a esmorzar a l'àrea de servei de l'Eix Transversal.
L'autocar ens deixa a l'Aranyó, el castell de la familia d'en Pedrolo. No visitable.
Emprenem el camí .
Passem per un columbari d'origen romà i continuem el camí cap a MontCortés.
veiem el castell per fora ja que tampoc es visitable. Sembla que per dins deu estar derruït.
El paisatge és preciós. Els camps estan verds i els ametller estan començant a florir.
Seguim el camí cap a Concabella.
Veiem el riu Sió, que havia fet de frontera entre el moros i els cristians.
També veiem el Canal Garriga-Segarra.
A Concabella fem vistita guiada al Castell.
Molt interessant.
Una noia que s'explica la mar de bé ens parla dels tres centres d'interpretació que tenen:
L'espai Pedrolo.
Els Castells del Sió.
La zona protegida d'aus de la Segarra
Ens quedem amb ganes d'allargar la visita però el temps no dona per mes.
L'autocar els porta a Montfalcó murallat on dinem uns creps de peix amb bolets, parrillada de carn i crema catalana cremada.
Acabat el dinar donem una volta a la vila closa de Montfalcó murallat i l'autocar ens porta cap a Sabadell.
Arribem a les 19h.
Fotos dels paisatges
Fotos de les àvies
ARANYÓ
Història: el
lloc de l’Aranyó fou conquerit a mitjans del segle XI i
s’incorporà al comtat d’Urgell. Al segle XIII consta sota domini
dels Montsuar i més endavant passarà pels Alta-riba, Burguès i
Agulló (família que al segle XVI el transforma en castell –
palau).
Al
segle XIX la propietat del castell és adquirida per la família
Pedrolo, de Cervera (l’any 1918 hi neix l’escriptor Manuel de
Pedrolo), que el vendran al segle XX, data a partir de la qual ha
tingut una gran varietat de propietaris i habitants.
Descripció: el
castell segueix la fórmula constructiva habitual en el gòtic català
de nucli massís amb torre adossada a un lateral, sense pati central.
Té planta quadrangular, carreus ben escairats, base atalussada, cos
prismàtic i massisses façanes. L’escassetat d’obertures li
donen un caràcter especialment militar. La façana principal té un
gran portal adovellat alçat del nivell de terra, amb escut d’armes
a la llinda central, i es remata per una galeria d’arquets.
El
caràcter militar del castell es realça a l’interior, on no
s’observa la diferència entre llocs destinats a la família
del servei i les estances del senyor.
MONTCORTÉS
Història: les
primeres referències del castell és dota els dominis dels
Anglesola, l’any 1306. Al segle XV passa als Sacirera, que el
reformaran completament fins assolir l’aparença actual. Més
endavant, passa a mans dels Alta-riba i els Moixó, fins que al segle
XXI és adquirit per la família Cos, de l’Aranyó.
Descripció: el
castell-palau de Montcortés és un edifici renaixentista de planta
rectangular que parteix de les formes habituals de l’època gòtica
(nucli massís amb torre) per combinar els elements defensius i de
control amb elements sumptuaris i de confortabilitat.
L’estructura
és d’argamassa i pedra. Les seves façanes es conceben a partir
d’un eix de simetria i es rematen per una coberta a quatre pendents
sobre una galeria d’arquets. Presenten espitlleres amb tronera i
mènsules que sostenien uns matacans avui perduts. L’accés es fa
per la façana de llevant, amb gran porta d’arc de mig punt
adovellat, protegida verticalment per una garita. Destaquen els
finestrals ornats i el ràfec format per rajoles ceràmiques,
d’influència mudèjar.
A
l’interior es diferencien els espais destinats al servei i la
vigilància del castell, dels espais destinats a habitatge dels
senyors.
CONCABELLA
Història: les
primeres referències del castell són del segle XI. Ben aviat
hi consta documentat el llinatge dels “Concha Bella”, vassalls
del comte d’Urgell fins al segle XIII. A partir del XIV el castell
es transmet de mà en mà (dominis dels Peramola, Oluja, Orís, els
Nicolau, els Requesens i els monjos de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron) fins que, en agraïment de la seva participació en la
presa de Cervera, Joan II el cedeix al seu lloctinent Rodrigo de
Bovadilla.
Entre
el segle XVI fins la desamortització del XIX, roman sota domini dels
Erill, que transformen la fortalesa guerrera en un casal senyorial
d’estil renaixentista.
Amb
la desamortització, el castell fou adquirit pels veïns de
Concabella i fou consecutivament (o simultània) emprat com a
residències particulars, cafè i sala d’espectacles, corrals,
habitatges privats, escola i pedrera per a d’altres construccions.
Durant la guerra civil, fou ocupats pel camp de treball de presoners.
L’any
2004, s’inicià la restauració de l’edifici per a instal·lar-hi
el local social i el centre de salut del poble i l’any 2009 si va
inaugurar el Centre d'interpretació dels castells del Sió, avui
obert al públic.
Descripció: el
gran castell actual respon a la mutació, habitual en aquestes terres
durant la baixa Edat Mitjana, des de la fortalesa pròpia dels temps
de conquesta cap al palau renaixentista, per adaptar-se gradualment a
les noves necessitats de l'aristocràcia benestant.
L’element
més antic està en la massissa i grandiosa torre de la façana
meridional, de seva planta quadrada, grossos carreus i grandioses
espitlleres a la planta inferior. El recinte annex, de planta
quadrangular i una torre a cada cantonada (de les que es conserva una
d’octogonal al costat sud-oest) s’alçà en època baixmedieval.
A
partir del segle XVI es transforma de la fortalesa defensiva al palau
residencial i es guarneix amb elements ornamentals, entre els què
destaquen els dos grans finestrals i bellament decorats del costat
occidental i la part superior està rematada per una galeria d'arcs
petits.
El
castell és la seu del Centre d’interpretació de la Ruta Castells
del Sió, on s’exposa el patrimoni de les terres del pla de Lleida
a través d’un muntatge audiovisual i un recorregut museogràfic
pels més de mil anys d’història de les fortaleses de la marca del
Sió, incloent els llocs mes emblemàtics del recorregut d’aquest
riu per la Segarra, l’Urgell i la Noguera.
MONTFALCÓ
MURALLAT
Descripció:Montfalcó
Murallat, antigament Montfalcó de Mossèn Meca, és una entitat de
població del municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra. El
seu conjunt arquitectònic ha estat declarat bé cultural
d'interès nacional.
Montfalcó
Murallat està aturonat damunt la confluència del Sió i
del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós. Forma un recinte
clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila
closa que conserva en bon estat el mur perimetral al
qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla només es pot
apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars
units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé
quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures
per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases
que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre
el basament calcari natural del tossal amb
una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2
metres, amb un perfil corbat. El portal d'accés a la vila closa,
està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats.
La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos
talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular.
L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta
al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud,
lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de
l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva
condició i albergà unes quantes cases. Pel que fa al seu traçat
urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un
carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits
carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense
sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els
habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força
regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els
habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als
altres.
Història:El
Castell de Montfalcó, que donà origen a la vila- fou bastit
possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona
propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya.
Els
primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement
Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de
Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles. Per un document de 1079
se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell
Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament
vescomte de Berguedà. El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge
a Ramon Berenguer IV pel castell.
De
l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de
Berenguer d'Altés. El 1172 serà propietat de Ramon de Cervera.
L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia,
tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera. Pel testament
de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon"
era assignat a "Guillelmo filio meo". Per casament, el 1234
el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona,
integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de
Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es
donà fins a la desamortització del segle XIX
Seguim i l'autocar passant per la petroquímica de Tarragona ens deixa al parking de l'aqüeducte de les Ferreres, també anomenat pont del diable. 
Els romans, en la seva necessitat de subministrar aigua a la ciutat de Tarraco, van deixar per l’eternitat una obra pública monumental, que combina la més estricta funcionalitat hidràulica amb un exquisit gust estètic. Tot contemplant els més de 200 metres de llargada i els quasi 30 metres d’alçada amb les seves dues fileres d’arcs, hom pot imaginar-se el soroll dels picapedrers i els obrers, les politges i les màquines durant la seva construcció, el brogit de l’aigua quan el creuava, el silenci petri de les èpoques d’abandonament. Dos mil anys de pedres daurades, càlides, mediterrànies, plenes de bellesa en les imperfeccions causades per l’erosió i el pas del temps. D’una magnificència tal, que hom va creure que el Diable hi tenia alguna cosa a veure.
Seguim i l'autocar passant per la petroquímica de Tarragona ens deixa al parking de l'aqüeducte de les Ferreres, també anomenat pont del diable. 
