dimecres, 8 de juny del 2022

Ogassa - Ripoll

Avui som 26.

El dia ha estat molt variat, hem vist el sol, ha fet xafogor a estones airet i una bona pluja a la tarda.

Sortim sobre les 8h de la plaça Antoni Llonch

El camí fins a Ogassa ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-17, N260, GIV-5211

Pel camí hem esmorzat al restaurant 4 carreteres, al terme de Tona, on h
em estat a l'aire lliure i ha anat molt àgil ja que estan molt preparats per rebre autocars, és un punt de parada de llarga tradició.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i anem fins a l'antiga estació que hi ha a Ogassa, en la via verda de la ruta del ferro i del Carbó.

La Ruta del Ferro i del Carbó de Ripoll és una via verda que ressegueix en 15 km el trajecte que feia antigament la línia de tren entre Ripoll i Ogassa, passant per Sant Joan de les Abadesses. El servei ferroviari en el tram entre Sant Joan de les Abadesses i Toralles funcionà fins al tancament de les mines, l'any 1967. El tram comprès entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, per la seva banda, es va mantenir en actiu fins a l'any del seu centenari, el 1980. Va ser inaugurat com a via verda el 1999.
La ruta uneix Ripoll, a 682 metres d'altitud, amb Sant Joan de les Abadesses a 775 m. Tot el traçat és asfaltat i està flanquejat per vegetació. Presenta un desnivell total de 160 metres que no supera l'1% de pendent en cap cas. Aquest tram de la via comença al quilòmetre 9, just davant de l'edifici de l'antiga estació de Sant Joan de les Abadesses. Sortint de l'estació, a uns tres cents metres, la via creua la carretera d'Ogassa i comença a ascendir suaument per la vall del Malatosca, un afluent del riu Ter que neix a la serra Cavallera. A quatre quilòmetres justos de l'estació de Sant Joan de les Abadesses, i a tretze de Ripoll, hom arriba a les mines de carbó d'Ogassa (975 m).
A l'estació de Sant Joan de les Abadesses s'inicia el tram d'enllaç fins a Olot, ciutat des de la qual parteix el traçat de la Ruta del Carrilet I, que permet arribar a la Costa Brava per Sant Feliu de Guíxols travessant les comarques de la Garrotxa, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà.

Els primers 4 kms son de baixada i un parell de caminadores prefereixen fer-ho a l'autocar. Les demes comencem a caminar els primers 4kms fins a Sant Joan de les Abadesses.

El camí en aquest tram es de terra, llevat en algun tros de pendent del 12% que esta asfaltat.

Passem per trams boscosos, molt agradables i ombrejats.

En arribar a Sant Joan de les Abadesses s'incorpora una de les caminadores i seguim 4kms mes.

A partir d'aquí el camí ha estat planer tot el recorregut. Uns trams amb ombra i altres sense. Hem trobat algun ciclista, algú caminant, un grup escolar i uns operaris que passaven cable de fibra òptica.

Hem passat pel costat del riu Ter.

Pel camí hem anat trobant obres d'art que ens han agradat força, era un treball fet amb material reciclat i amb missatge.

També hem vist una cabreta que s'havia enredat amb el filat de la tanca i que finalment ha pogut sortir ella sola.

Al cap de 4kms mes l'autocar ens ha tornat a esperar, tres caminadores han pujat i s'ha incorporat l'altra a la caminada.

Finalment arribant a la benzinera hem pujat totes a l'autocar que ens ha dut fins a Can Guetes, on hem arribat a les dues del migdia.

El CAT Can Guetes de Ripoll és un espai de trobada, d’unió i d’interacció pels ripollesos i ripolleses i pels turistes; un indret que posa en valor atributs com l’associacionisme, la qualitat dels productes locals i ecològics i la responsabilitat social. La seva privilegiada ubicació al Km 0 de les Vies Verdes dels Pirineus, el converteix en un referent pels amants de la naturalesa, pels caminants i pels ciclistes. 
El CAT és un projecte de formació i inserció laboral de la Fundació MAP.  tema que ens han explicat una mica abans de començar a dinar.


El menú que hem fet ha estat el següent: Pica pica amb Assortit de formatge MUUU BEEE, Variat de croquetes ( bacallà i carn), Amanida de tomàquet tonyina i ceba tendre, Patates d’Olot i de segon plat llangonisseta esparracada amb formatge i ceba caramel·litzada acompanyada amb patates fregides o mongetes seques. Postres i cafès, Aigua, vi i gasosa.

Havent dinat les caminadores PLUS han tingut un detall amb la Teresa que ha agraït de tot cor.

Durant el dinar algunes de les caminadores han aprofitat per comprar formatges dels que produeixen.

Seguidament a dos quarts de cinc hem anat cap el monestir en autocar ja que s'ha posat a ploure fort, i allà dividides en dos grups hem fet visita guiada, veient amb tot detall la portalada romànica, escoltant la història de la fundació del monestir i una visita al claustre i les tombes.

L'autocar ens recull a la mateixa plaça del monestir a les sis i pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 19:45.

Hem mes de 12 kms amb 250m. de desnivell en baixada.


Fotos     

dimecres, 1 de juny del 2022

Sant Joan de les Abadesses - Ripoll

 Avui som 36.

El dia ha estat assolellat, amb caloreta i airet.

Sortim sobre les 8h de la plaça Antoni Llonch

El camí fins a Sant Joan de les Abadesses ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-17, N260.


Hem esmorzat al restaurant 4 carreteres, al terme de Tona.
Hem estat a l'aire lliure i ha anat molt àgil ja que estan molt preparats per rebre autocars, és un punt de parada de llarga tradició.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i anem fins a l'antiga estació que hi ha a Sant Joan de les Abadesses, en la via verda de la ruta del ferro i del Carbó.

La Ruta del Ferro i del Carbó de Ripoll és una via verda que ressegueix en 15 km el trajecte que feia antigament la línia de tren entre Ripoll i Ogassa, passant per Sant Joan de les Abadesses. El servei ferroviari en el tram entre Sant Joan de les Abadesses i Toralles funcionà fins al tancament de les mines, l'any 1967. El tram comprès entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, per la seva banda, es va mantenir en actiu fins a l'any del seu centenari, el 1980. Va ser inaugurat com a via verda el 1999.

La ruta uneix Ripoll, a 682 metres d'altitud, amb Sant Joan de les Abadesses a 775 m. Tot el traçat és asfaltat i està flanquejat per vegetació. Presenta un desnivell total de 160 metres que no supera l'1% de pendent en cap cas. Aquest tram de la via comença al quilòmetre 9, just davant de l'edifici de l'antiga estació de Sant Joan de les Abadesses. Sortint de l'estació, a uns tres cents metres, la via creua la carretera d'Ogassa i comença a ascendir suaument per la vall del Malatosca, un afluent del riu Ter que neix a la serra Cavallera. A quatre quilòmetres justos de l'estació de Sant Joan de les Abadesses, i a tretze de Ripoll, hom arriba a les mines de carbó d'Ogassa (975 m).

A l'estació de Sant Joan de les Abadesses s'inicia el tram d'enllaç fins a Olot, ciutat des de la qual parteix el traçat de la Ruta del Carrilet I, que permet arribar a la Costa Brava per Sant Feliu de Guíxols travessant les comarques de la Garrotxa, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà.

El camí ha estat planer tot el recorregut. Uns trams amb ombra i altres sense, hem trobat força ciclistes i gent caminant.


Hem passat pel costat del riu Ter.

Pel camí hem anat trobant obres d'art que ens han agradat força, era un treball fet amb material reciclat i amb missatge.

En dos punts del recorregut les que han volgut han pujat a l'autocar i han esperat a la resta al restaurant Can Guetes, prenent un refresc.

El CAT Can Guetes de Ripoll és un espai de trobada, d’unió i d’interacció pels ripollesos i ripolleses i pels turistes; un indret que posa en valor atributs com l’associacionisme, la qualitat dels productes locals i ecològics i la responsabilitat social. La seva privilegiada ubicació al Km 0 de les Vies Verdes dels Pirineus, el converteix en un referent pels amants de la naturalesa, pels caminants i pels ciclistes. 

El CAT és un projecte de formació i inserció laboral de la Fundació MAP.  tema que ens han explicat una mica abans de començar a dinar.

L'autocar ens espera davant del restaurant Can Guetes per poder deixar-hi els pals i tot el que ens pot fer nosa, durant el dinar i la visita de després al monestir.

El menú que hem fet ha estat el següent: Pica pica amb Assortit de formatge MUUU BEEE, Variat de croquetes ( bacallà i carn), Amanida de tomàquet tonyina i ceba tendre, Patates d’Olot i de segon plat llangonisseta esparracada amb formatge i ceba caramel·litzada acompanyada amb patates fregides o mongetes seques. Postres i cafès, Aigua, vi i gasosa.

Havent dinat les caminadores han tingut un detall amb la Teresa que ha agraït de tot cor.

Durant el dinar moltes de les caminadores han aprofitat per comprar formatges dels que produeixen, esgitant inclús algunes de les especialitats.

Seguidament a dos quarts de cinc hem anat cap el monestir, on dividides en dos grups hem fet visita guiada, veient amb tot detall la portalada romànica, escoltant la història de la fundació del monestir i una ràpida visita al claustre.

L'autocar ens recull a la mateixa plaça del monestir i pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 19:45.

Hem fet quasi 10 kms amb 116m. de desnivell en baixada.






dimecres, 11 de maig del 2022

Riera de Tossa, miradors i far

Ens trobem a les 8h del matí a la plaça Antoni Llonch per anar cap a Tossa de Mar (La selva)

Avui som 35 de colla. 


Ens ha fet un dia esplèndid, amb una mica d'aire fresquet que ha fet la calor força tolerable.

Per la C-58 que avui no estava una mica embussada, la B-30, i la AP-7 fins a la sortida 9A, agafem la C-35 fins la sortida 95 direcció Llagostera i després per la GIV-6744 fins a l'entrada del poble on hem esmorzat al restaurant el Carril al costat del carrilet que va fins a Sant Feliu de Guíxols.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la mateixa GIV-6744 arribem a la rotonda del costat de la C-35 i agafem la GIP-6821 direcció Tossa de Mar.

Al kilometre 12.5 d'aquesta carretera l'autocar s'atura en una petita esplanada on hi han grans troncs de pi apilats. Baixem de l'autocar, posem els pals apunt i comencem a caminar pel costat de la riera de Tossa.

La primavera i la pluja han fet la seva feina i el paisatge està preciós, els marges plens d'herbes i flors, els prats ben verds i el bosc es veu molt net.

El camí ha estat planer tota l'estona pel costat de la riera.

Hem passat pel costat d'una alzina molt gran i algunes l'han rodejat i gaudit del contacte amb ella.


En el punt en que s'havia de travessar aquesta riera, i veient que duia força aigua i ens hauríem mullat els peus, hem fet una petita desviació travessant la carretera.

Hem arribat a Tossa i un cop hem arribat al carrer comercial ens hem dividit.
Unes s'han quedat visitant el poble, i la gran majoria de caminadores hem seguit camí per anar fins a la torre des moros i els miradors.


La Torre des Moros és un edifici del municipi de Tossa de Mar.
Es tracta d'un petit edifici de planta circular i de dues plantes situat sobre les penyes més altes del puig de Can Magí.
És fet de pedra, sobre d'un petit terraplè, i arrebossat. Consta d'una entrada elevada i dos nivells d'espitlleres, obertures petites i quatre barbacanes i una terrassa al pis superior. Les seves mides aproximades són de 8 metres d'alçada per 6 d'amplada. Se'n diferencien dos nivells. El primer, a més de la porta, conté dotze obertures d'espitllera marcades a l'exterior amb tres peces ceràmiques. Dues marquen l'escletxa i la tercera fa de llinda. L'altre nivell té quatre obertures grans que estaven emmarcades per peces ceràmiques que sobresortien, actualment restaurades. Aquestes obertures feien possiblement la funció de balcons per permetre al vigilant una millor visibilitat.[1] Originalment, tant l'interior com l'exterior estava arrebossat. La porta d'entrada estava al primer pis i aquest estava dotat d'un empostissat de fusta, espitlleres i barbacanes amb llindes de fusta.

La seva construcció es remunta al segle xvi, arran de repetides incursions de la pirateria del Mediterrani. Possiblement fou construïda en època del rei Felip II (1527-1598), ja que va expedir un decret reial amb motiu d'augmentar la construcció de torres de guaita contra la pirateria. Generalment aquest tipus de torres es podien comunicar entre elles, com és el cas de la torre del far de la Vila Vella, la torre d'Agulla Pola o les restes de la Torre del Gorg Gitano. Aquesta torre vigilava el pla on s'estén la Tossa moderna i els camins que, a través dels boscos, condueixen a les cales on solien desembarcar els sarraïns.

La torre fou abandonada a finals del segle xviii. Cap a finals del segle xix el mal temps i un llamp van esberlar-la pel costat de ponent i s'anà enrunant fins que fou restaurada el 1997. Aquesta restauració ha recuperat i consolidat la torre i ha reconstruït les barbacanes. S'han aixecat i consolidat les parets, se li ha posat coberta, s'han fet accessos metàl·lics, s'ha il·luminat i s'ha restringit el seu accés interior.

Hem quedat a les dues davant del pontet de la platja del costat de la zona del castell.

Fins a la torre del moro hem fet bona pujada, hem contemplat les vistes i hem seguit pujant fins als miradors.

La Costa Brava en aquesta zona és molt bonica, hi ha grans estimbats de roca i pins que arriben a mar.

Hem baixat per unes escales fins a la Cala Codolar i després hem pujat fins al far, situat en un lloc privilegiat per la seva panoràmica, situat a 60 metres sobre el nivell del mar. L'alçada de la torre té 11 metres sobre el nivell de l'emplaçament.

Hem reposat una estoneta en una racó on hi havia un banc contemplant les vistes.

Hem seguit camí i a les dues en punt estàvem totes al lloc acordat i hem entrat a dinar al restaurant Victòria. Ens han preparat dues taules de dotze i una d'onze.

De primer plat mengem fem un pica-pica i de segon hem pogut escollir entre tots els plats que oferia el restaurant: arròs, fideuà, llobarret al forn, bacallà a la catalana, braó, etc. Les postres també han estat variades entre crema catalana, flam, sorbet etc.. Cafès al gust.

Tenim mitja hora lliure fins a les cinc, moment en el que ens tornem a trobar totes i anem fins l'autocar que ens espera a l'avinguda principal, davant del Caprabo.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:45.

Hem caminat 6kms fins a Tossa pel costat de la riera i  uns 4kms fins als miradors
i el far amb un desnivell de 144m+.


dimecres, 4 de maig del 2022

Riera de Tossa

Ens trobem a les 8h del matí a la plaça Antoni Llonch per anar cap a Tossa de Mar (La selva)

Avui som 34 de colla. 

El dia ha començat ennuvolat, hem vist algun moment el sol, ha fet una miqueta de vent.

Per la C-58 que avui no estava gens embussada, la B-30, i la AP-7 fins a la sortida 9A, agafem la C-35 fins la sortida 95 direcció Llagostera i després per la GIV-6744 fins a l'entrada del poble on hem esmorzat al restaurant el Carril al costat del carrilet que va fins a Sant Feliu de Guíxols.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la mateixa GIV-6744 arribem a la rotonda del costat de la C-35 i agafem la GIP-6821 direcció Tossa de Mar.

Al kilometre 12.5 d'aquesta carretera l'autocar s'atura en una petita esplanada on hi han grans troncs de pi apilats. Baixem de l'autocar, posem els pals apunt i comencem a caminar pel costat de la riera de Tossa.

La primavera i la pluja han fet la seva feina i el paisatge està preciós, els marges plens d'herbes i flors, els prats ben verds i el bosc es veu molt net.

El camí ha estat planer tota l'estona pel costat de la riera.

En el punt en que s'havia de travessar aquesta riera, i veient que duia força aigua i ens hauríem mullat els peus, hem fet una petita desviació travessant la carretera.

Hem arribat a Tossa i un cop hem arribat al carrer comercial ens hem dividit.
Unes s'han quedat visitant el poble, i vuit caminadores hem seguit camí per anar fins a la torre des moros i els miradors.


La Torre des Moros és un edifici del municipi de Tossa de Mar.
Es tracta d'un petit edifici de planta circular i de dues plantes situat sobre les penyes més altes del puig de Can Magí.
És fet de pedra, sobre d'un petit terraplè, i arrebossat. Consta d'una entrada elevada i dos nivells d'espitlleres, obertures petites i quatre barbacanes i una terrassa al pis superior. Les seves mides aproximades són de 8 metres d'alçada per 6 d'amplada. Se'n diferencien dos nivells. El primer, a més de la porta, conté dotze obertures d'espitllera marcades a l'exterior amb tres peces ceràmiques. Dues marquen l'escletxa i la tercera fa de llinda. L'altre nivell té quatre obertures grans que estaven emmarcades per peces ceràmiques que sobresortien, actualment restaurades. Aquestes obertures feien possiblement la funció de balcons per permetre al vigilant una millor visibilitat.[1] Originalment, tant l'interior com l'exterior estava arrebossat. La porta d'entrada estava al primer pis i aquest estava dotat d'un empostissat de fusta, espitlleres i barbacanes amb llindes de fusta.

La seva construcció es remunta al segle xvi, arran de repetides incursions de la pirateria del Mediterrani. Possiblement fou construïda en època del rei Felip II (1527-1598), ja que va expedir un decret reial amb motiu d'augmentar la construcció de torres de guaita contra la pirateria. Generalment aquest tipus de torres es podien comunicar entre elles, com és el cas de la torre del far de la Vila Vella, la torre d'Agulla Pola o les restes de la Torre del Gorg Gitano. Aquesta torre vigilava el pla on s'estén la Tossa moderna i els camins que, a través dels boscos, condueixen a les cales on solien desembarcar els sarraïns.

La torre fou abandonada a finals del segle xviii. Cap a finals del segle xix el mal temps i un llamp van esberlar-la pel costat de ponent i s'anà enrunant fins que fou restaurada el 1997. Aquesta restauració ha recuperat i consolidat la torre i ha reconstruït les barbacanes. S'han aixecat i consolidat les parets, se li ha posat coberta, s'han fet accessos metàl·lics, s'ha il·luminat i s'ha restringit el seu accés interior.

Hem quedat a les dues davant del pontet de la platja del costat de la zona del castell.

Fins a la torre del moro hem fet bona pujada, hem contemplat les vistes i hem seguit pujant fins als miradors.

La Costa Brava en aquesta zona és molt bonica, hi ha grans estimbats de roca i pins que arriben a mar.

Hem baixat per unes escales fins a la Cala Codolar i allí unes han seguit cap al poble i quatre hem pujat fins al far, situat en un lloc privilegiat per la seva panoràmica, situat a 60 metres sobre el nivell del mar. L'alçada de la torre té 11 metres sobre el nivell de l'emplaçament.



Hem reposat una estoneta en una racó on hi havia un banc contemplant les vistes.

També hem aprofitat els serveis del bar del costat del far.

Hem seguit camí i a les dues en punt estàvem totes al lloc acordat i hem entrat a dinar al restaurant Victòria. Ens han preparat dues taules de dotze i una de deu.

De primer plat mengem fem un pica-pica i de segon hem pogut escollir entre tots els plats que oferia el restaurant: arròs, fideuà, llobarret al forn, bacallà a la catalana, braó, etc. Les postres també han estat variades entre crema catalana, flam, sorbet etc.. Cafès al gust.

Tenim mitja hora lliure fins a les cinc, moment en el que ens tornem a trobar totes i anem fins l'autocar que ens espera a l'avinguda principal, davant del Caprabo.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:45.


Hem caminat 6kms fins a Tossa pel costat de la riera i les que hem anat als miradors 3km més amb un desnivell de 127m +.




dimecres, 20 d’abril del 2022

Tren Pinxo. De Serinyà a Banyoles.

Avui som 37.


El dia ha començat amb núvols, alguns moments ha sortit el sol, al migdia i durant a tornada pluja.

Sortim sobre les 8h de la plaça Antoni Llocnh

El camí fins a Banyoles ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-66.

Hem esmorzat al restaurant La Carpa, davant de l'oficina de turisme de Banyoles al costat de l'estany. Unes a dintre i les altres a fora.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la C-150a, donant la volta a l'estany, hem tornat a la C-66 fins passat Serinyà, on hem baixat de l'autocar per començar la Via Verda del tren Pinxo.

El camí ha estat planer al principi, amb baixadeta fins al riu Fluvià, després pujada per arribar al pla de l'estany i planer fins al final.

El dia ha estat ennuvolat, hem vist el riu Fluvià amb aigües quietes i estancades, ens hem creuat amb unes cabres i mes endavant una presa.

Al fons hem vist el Santuari de la Mare de Deu del Mont on Verdaguer va escriure "Canigó".

Hem passat per zones boscoses alzines i pins i al pla de l'estany ens hem trobat amb camps de colza ben florits i camps de cereals de color verd.

La colza és la tercera font mundial d'oli vegetal després de la soia i la palma. Es conrea també com a planta farratgera, per obtenir oli per produir biocombustible i com a font de proteïna per a pinsos. És beneficiós també per les abelles.


Hem vist una fita, suposadament antiga creu de terme , entre els pobles de Porqueres, Fontcoberta, Esponellà i Serinyà.

Quan portàvem 5kms una caminadora han pujat a l'autocar i han anat a esperar a les altres a la platja d'Espolla al costat del poble de Melianta.

L’estanyol d’Espolla, conegut també com a platja o estany d’Espolla, és un sistema aquàtic singular a Catalunya. No té aigua de forma permanent, sinó que es tracta d’un estanyol temporani, és a dir, que resta sec un període més o menys llarg. L’aigua, a més, no hi arriba des d’un riu, per la superfície, sinó que ho fa des de corrents subterranis. Les llacunes temporànies són molt abundants en ambients eixuts, com és el cas dels mediterranis. De llacunes o fins i tot llacs d’alimentació subterrània n’hi ha d’altres a diferents llocs de Catalunya. En canvi, llacunes que combinin ambdós aspectes, temporalitat i aigua subterrània, ja són molt rares a casa nostra, la platja d’Espolla és el cas més conegut.

A la platja d’Espolla hi entra una quantitat tan gran d’aigua subterrània que n’hi ha prou per formar un rec que travessa tot el pla de Martís en direcció al riu Fluvià, on l’aigua salva un desnivell de 80 metres d’alçada. Tot plegat fa que els peixos no puguin arribar a l’estanyol, com passa en altres casos de llacunes temporànies que tenen rius a prop. Així doncs, si bé la fauna i la flora que habiten a l’estanyol d’Espolla han d’estar adaptades a llargs períodes de sequera, no han de patir la presència de grans depredadors aquàtics, com són els peixos. D’aquesta manera, els amfibis i els invertebrats aquàtics hi poden viure més tranquil·lament.

Avui aquest estany estava ben eixut.

Poc menys d'una dotzena de caminadores pugen a l'autocar que les porta fins a l'ermita de Porqueres i després ens venen a buscar a les altres just al punt que la Via del tren Pinxo creua la carretera que volta el llac.

En aquest últim tram de la caminada hem passat per trams asfaltats, ens hem creuat alguns cotxes i hem passat per sota de la carretera que porta a Besalú.

L'autocar ens retorna a totes a Banyoles on dinem al restaurant "La Carpa"

De primer plat mengem amanida amb formatge i de segon hem pogut escollir entre pollastre a la brasa, lluç a la planxa o melós. Les postres també han estat variades entre pudding, santMarc, iogurt de mandarina i sorbet de llimona. Cafès al gust.

Mentre dinàvem ha plogut.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:30.

Hem fet 11.5kms amb 150m. de desnivell +.




dimecres, 6 d’abril del 2022

Tren Pinxo. De Serinyà a Melianta

Ens trobem a les 8h del matí a la plaça Antoni Llonch per anar cap a Banyoles (Pla de l'estany)

Avui som 45 de colla. De fet haviem de ser 46 però una caminadora ha caigut a l'arribar a la plaça Antoni Llonch, amb tan mala fortuna que li ha sortit el polze de lloc i s'hi ha fet un trau. Una ambulància l'ha dut al Taulí i allà l'han atès.




El dia ha començat amb núvols, després ha sortit el sol, al migdia unes gotetes de pluja i tornant hem gaudit d'una bona tarda.

El camí fins a Banyoles ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-66.

Des de l'autocar hem vist el Pirineu nevat i l'hem seguit veient durant la caminada.

Hem esmorzat al restaurant La Carpa, davant de l'oficina de turisme de Banyoles al costat de l'estany. Unes a dintre i les altres a fora.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la C-150a, donant la volta a l'estany, hem tornat a la C-66 fins passat Serinyà, on al segon intent hem baixat de l'autocar per començar la Via Verda del tren Pinxo.

El camí ha estat planer al principi, amb baixadeta fins al riu Fluvià, després pujada per arribar al pla de l'estany i planer fins al final.

L'ambient ha estat molt primaveral, hem vist el riu Fluvià amb aigües quietes i estancades, mes endavant un salt d'aigua.

Davant del Pirineu nevat hem vist el Santuari de la Mare de Deu del Mont on Verdaguer va escriure "Canigó".

Hem passat per zones boscoses alzines i pins i al pla de l'estany ens hem trobat amb camps de colza ben florits i camps de cereals de color verd.

Hem vist una fita, suposadament antiga creu de terme , entre els pobles de Porqueres, Fontcoberta, Esponella i Serinyà.

Quan portàvem 5kms unes 10 caminadores han pujat a l'autocar i han anat a esperar a les altres a la platja d'Espolla al costat del poble de Melianta.

L’estanyol d’Espolla, conegut també com a platja o estany d’Espolla, és un sistema aquàtic singular a Catalunya. No té aigua de forma permanent, sinó que es tracta d’un estanyol temporani, és a dir, que resta sec un període més o menys llarg. L’aigua, a més, no hi arriba des d’un riu, per la superfície, sinó que ho fa des de corrents subterranis. Les llacunes temporànies són molt abundants en ambients eixuts, com és el cas dels mediterranis. De llacunes o fins i tot llacs d’alimentació subterrània n’hi ha d’altres a diferents llocs de Catalunya. En canvi, llacunes que combinin ambdós aspectes, temporalitat i aigua subterrània, ja són molt rares a casa nostra, la platja d’Espolla és el cas més conegut.

A la platja d’Espolla hi entra una quantitat tan gran d’aigua subterrània que n’hi ha prou per formar un rec que travessa tot el pla de Martís en direcció al riu Fluvià, on l’aigua salva un desnivell de 80 metres d’alçada. Tot plegat fa que els peixos no puguin arribar a l’estanyol, com passa en altres casos de llacunes temporànies que tenen rius a prop. Així doncs, si bé la fauna i la flora que habiten a l’estanyol d’Espolla han d’estar adaptades a llargs períodes de sequera, no han de patir la presència de grans depredadors aquàtics, com són els peixos. D’aquesta manera, els amfibis i els invertebrats aquàtics hi poden viure més tranquil·lament.

Avui aquest estany estava ben eixut.

L'autocar ens retorna a Banyoles on dinem al restaurant "La Carpa"

De primer plat mengem amanida amb formatge i de segon hem pogut escollir entre pollastre a la brasa, lluç a la planxa o melós. Les postres també han estat variades entre crema catalana, flam, sorbet de mandarina i meló amb sorbet de llimona. Cafès al gust.

Mentre dinàvem ha plogut una mica.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:30.

Hem fet 8kms amb 150m. de desnivell +.



(gentilesa Manuela)

dimecres, 9 de març del 2022

Santa Coloma de Queralt - Sant Gallard

Sortim puntualment a les 8 del mati de la plaça Antoni Llonch.

Som 27.

Per la C58, després la B30 on empalmem amb la A2 pel nou viaducte que han fet.

Les previsions del temps per avui no eren gaire bones, hem portat capelines i paraigües, inclús en algun cas roba de recanvi. Tot s'ha de dir que no ha fet falta, ens ha fet bon dia, hem vist núvols i sol. A la Panadella el cel s'ha aclarit.




Ens aturem a esmorzar a La Panadella, a l'hotel-restaurant Bayona, on prenem el que ens ve de gust. 

A tres quarts de 10 tornem a pujar a l'autocar i agafem la carretera BV-221, que mes endavant es converteix en la TV-221 degut al canvi de províncies. De fet hem passat per la fita de les tres províncies on convergeixen Barcelona, Lleida i Tarragona. També em vist el radar meteorològic de La Panadella.

El radar meteorològic de La Panadella fou instal·lat l'any 2003. Està situat en un edifici de 40 metres d'alçada. El radar, similar als de Vallirana i Puig d'Arques, és un model EXTOP-03 fabricat per MCV, S.A., però incorpora diverses millores tècniques respecte als dos primers radars de la XRAD, tant en el seu transmissor com en l'antena, millorant el funcionament global de l'equip. Es va inaugurar el 29 d'octubre de 2003 per a cobrir el Prepirineu occidental i les terres de Ponent, essent de gran utilitat en el seguiment dels episodis de calamarsa que solen causar greus danys en aquestes comarques.

L'autocar ens porta fins a l'entrada del poble de Santa Coloma de Queralt al costat del Queixal de la Bruixa, Monòlit rectangular que mesura 3,60 x 0,70 x 0,40 metres i pesa aproximadament uns 3.500 Kg. Porta gravada la data de 1778 però sembla molt posterior.

Aquesta pedra estava tocant a la paret de l'Hostal de la Banya, al peu del camí vell d’Aguiló. Al 1974 fou traslladada per l'Ajuntament a la Plaça de l'Església i recentment fou tornada al seu lloc original.
Al seu voltant hi ha una llegenda associada a la del pont del Diable de Martorell.

Travessem la carretera i per un camí ample anem pujant fins a la carena, durant 3kms pugem uns 130 metres.

En arribar a la carena, on es veuen bones vistes a banda i banda, seguim un camí cap a la dreta que ens porta fins a Santa Fe de Montfred, poble abandonat i mig derruït del que només es conserva una petita ermita on entrem i fem la foto de grup.

Seguim el camí que esta envoltat de pins (alguns amb força processionària), passem pel costat del Turó del Galutxo i arribem a un altre poble, Sant Jaume de Montargull, també abandonat, també té una petita església dempeus, però la porta està tancada.

En aquest punt ja emprenem la baixada cap a Santa Coloma de Queralt.

El camí és ample i té una mica de sorra anem baixant contemplant els camps sembrats que verdegen i alguns ametllers florits

Hem arribat totes fins a Santa Coloma de Queralt on tres caminadores s'han quedat i les demés hem seguit camí cap a la font de les Canelles.

La construcció de la font data de l’any 1614. Va ser edificada per ordre del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Ell  i la seva esposa Joana d’Alagó varen fer llargues estades a la vila i, per tal de millorar-ne l’aspecte, el comte donà empenta a algunes obres.  

L’edificació és d’estil barroc i consta de tres paraments diferenciats. A la part inferior hi ha vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze d’on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. El cos del mig és un parament de carreus encoixinats d’aspecte auster. A la part superior, la imatge de santa Coloma, protegida per un dosell en forma de petxina. A banda i banda, els escuts senyorials dels Queralt. 

Al costat mateix de la font hi ha una creu gòtica del segle XV, una de les darreres manifestacions de les creus-calvari, on hi són representades escenes de la Passió. És una còpia idèntica de l’original que es conserva a l’església de Santa Maria de Bell-lloc. 

Durant molts anys aquesta va ser l’única font pública de la vila i degut a l'abundància d’aigua es construïren al seu costat un abeurador per animals i uns rentadors públics que funcionaren fins els anys 70 del segle XX.

Hem seguit pel costat del riu Gaià gins arribar a l'aqüeducte, que hem travessat i després per un camí força ample hem anat seguint direcció cap a Sant Gallard.

Hem passat per un moli fariner i un pou de glaç, amenitzat tot per olors provinents de les granges que hi ha a l'entorn del poble.

Arribem a Sant Gallard, després de fer uns petits repatxons.

Sant Gallard té un origen romànic i estigué vinculada originalment al desaparegut castell. Va dependre de la família Queralt fins el 1247, quan els drets van ser cedits al monestir de Santes Creus. Està dedicada a sant Josep i a la Mare de Déu de la Llet i depèn de la parròquia de Santa Coloma de Queralt. L'edifici actual no té rastre de la primitiva capella romànica. Consta d'una nau amb dues capelles laterals. El portal és de llinda recta i la façana té al capdamunt un campanar d'espadanya.

L'autocar ens espera al costat de la carretera i ens porta fins al davant del restaurant Labarbacana.

Hem menjat trinxat de col i patata amb cruixent de peu de porc, jarret i un vas amb panacotta amb coulis de gerds, nata i crumble per postres. Cafès al gust.

Sortint del restaurant ens esperava un guia que ens ha fet visita cultural al poble acabant a l'ermita de Bell-lloc on inclús ens ha cantat l'himne occità.

Hem visitat la plaça, fixant-nos en el forjats, el call, l'església, etc.
Ens ha agradat força tot i que hem acabat una mica cansades.

A tres quarts de sis retornem cap a Sabadell, pel mateix camí que hem vingut.

Arribem a Sabadell a un quart de vuit, fent les tres parades habituals a la Gran Via.

Tot plegat hem fet uns 13kms al matí amb 225 m. de desnivell i un parell més a la tarda.