dimecres, 20 d’abril del 2022

Tren Pinxo. De Serinyà a Banyoles.

Avui som 37.


El dia ha començat amb núvols, alguns moments ha sortit el sol, al migdia i durant a tornada pluja.

Sortim sobre les 8h de la plaça Antoni Llocnh

El camí fins a Banyoles ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-66.

Hem esmorzat al restaurant La Carpa, davant de l'oficina de turisme de Banyoles al costat de l'estany. Unes a dintre i les altres a fora.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la C-150a, donant la volta a l'estany, hem tornat a la C-66 fins passat Serinyà, on hem baixat de l'autocar per començar la Via Verda del tren Pinxo.

El camí ha estat planer al principi, amb baixadeta fins al riu Fluvià, després pujada per arribar al pla de l'estany i planer fins al final.

El dia ha estat ennuvolat, hem vist el riu Fluvià amb aigües quietes i estancades, ens hem creuat amb unes cabres i mes endavant una presa.

Al fons hem vist el Santuari de la Mare de Deu del Mont on Verdaguer va escriure "Canigó".

Hem passat per zones boscoses alzines i pins i al pla de l'estany ens hem trobat amb camps de colza ben florits i camps de cereals de color verd.

La colza és la tercera font mundial d'oli vegetal després de la soia i la palma. Es conrea també com a planta farratgera, per obtenir oli per produir biocombustible i com a font de proteïna per a pinsos. És beneficiós també per les abelles.


Hem vist una fita, suposadament antiga creu de terme , entre els pobles de Porqueres, Fontcoberta, Esponellà i Serinyà.

Quan portàvem 5kms una caminadora han pujat a l'autocar i han anat a esperar a les altres a la platja d'Espolla al costat del poble de Melianta.

L’estanyol d’Espolla, conegut també com a platja o estany d’Espolla, és un sistema aquàtic singular a Catalunya. No té aigua de forma permanent, sinó que es tracta d’un estanyol temporani, és a dir, que resta sec un període més o menys llarg. L’aigua, a més, no hi arriba des d’un riu, per la superfície, sinó que ho fa des de corrents subterranis. Les llacunes temporànies són molt abundants en ambients eixuts, com és el cas dels mediterranis. De llacunes o fins i tot llacs d’alimentació subterrània n’hi ha d’altres a diferents llocs de Catalunya. En canvi, llacunes que combinin ambdós aspectes, temporalitat i aigua subterrània, ja són molt rares a casa nostra, la platja d’Espolla és el cas més conegut.

A la platja d’Espolla hi entra una quantitat tan gran d’aigua subterrània que n’hi ha prou per formar un rec que travessa tot el pla de Martís en direcció al riu Fluvià, on l’aigua salva un desnivell de 80 metres d’alçada. Tot plegat fa que els peixos no puguin arribar a l’estanyol, com passa en altres casos de llacunes temporànies que tenen rius a prop. Així doncs, si bé la fauna i la flora que habiten a l’estanyol d’Espolla han d’estar adaptades a llargs períodes de sequera, no han de patir la presència de grans depredadors aquàtics, com són els peixos. D’aquesta manera, els amfibis i els invertebrats aquàtics hi poden viure més tranquil·lament.

Avui aquest estany estava ben eixut.

Poc menys d'una dotzena de caminadores pugen a l'autocar que les porta fins a l'ermita de Porqueres i després ens venen a buscar a les altres just al punt que la Via del tren Pinxo creua la carretera que volta el llac.

En aquest últim tram de la caminada hem passat per trams asfaltats, ens hem creuat alguns cotxes i hem passat per sota de la carretera que porta a Besalú.

L'autocar ens retorna a totes a Banyoles on dinem al restaurant "La Carpa"

De primer plat mengem amanida amb formatge i de segon hem pogut escollir entre pollastre a la brasa, lluç a la planxa o melós. Les postres també han estat variades entre pudding, santMarc, iogurt de mandarina i sorbet de llimona. Cafès al gust.

Mentre dinàvem ha plogut.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:30.

Hem fet 11.5kms amb 150m. de desnivell +.




dimecres, 6 d’abril del 2022

Tren Pinxo. De Serinyà a Melianta

Ens trobem a les 8h del matí a la plaça Antoni Llonch per anar cap a Banyoles (Pla de l'estany)

Avui som 45 de colla. De fet haviem de ser 46 però una caminadora ha caigut a l'arribar a la plaça Antoni Llonch, amb tan mala fortuna que li ha sortit el polze de lloc i s'hi ha fet un trau. Una ambulància l'ha dut al Taulí i allà l'han atès.




El dia ha començat amb núvols, després ha sortit el sol, al migdia unes gotetes de pluja i tornant hem gaudit d'una bona tarda.

El camí fins a Banyoles ha estat el següent: C-58, B-30, AP-7, C-66.

Des de l'autocar hem vist el Pirineu nevat i l'hem seguit veient durant la caminada.

Hem esmorzat al restaurant La Carpa, davant de l'oficina de turisme de Banyoles al costat de l'estany. Unes a dintre i les altres a fora.

Després d'esmorzar tornem a pujar a l'autocar i per la C-150a, donant la volta a l'estany, hem tornat a la C-66 fins passat Serinyà, on al segon intent hem baixat de l'autocar per començar la Via Verda del tren Pinxo.

El camí ha estat planer al principi, amb baixadeta fins al riu Fluvià, després pujada per arribar al pla de l'estany i planer fins al final.

L'ambient ha estat molt primaveral, hem vist el riu Fluvià amb aigües quietes i estancades, mes endavant un salt d'aigua.

Davant del Pirineu nevat hem vist el Santuari de la Mare de Deu del Mont on Verdaguer va escriure "Canigó".

Hem passat per zones boscoses alzines i pins i al pla de l'estany ens hem trobat amb camps de colza ben florits i camps de cereals de color verd.

Hem vist una fita, suposadament antiga creu de terme , entre els pobles de Porqueres, Fontcoberta, Esponella i Serinyà.

Quan portàvem 5kms unes 10 caminadores han pujat a l'autocar i han anat a esperar a les altres a la platja d'Espolla al costat del poble de Melianta.

L’estanyol d’Espolla, conegut també com a platja o estany d’Espolla, és un sistema aquàtic singular a Catalunya. No té aigua de forma permanent, sinó que es tracta d’un estanyol temporani, és a dir, que resta sec un període més o menys llarg. L’aigua, a més, no hi arriba des d’un riu, per la superfície, sinó que ho fa des de corrents subterranis. Les llacunes temporànies són molt abundants en ambients eixuts, com és el cas dels mediterranis. De llacunes o fins i tot llacs d’alimentació subterrània n’hi ha d’altres a diferents llocs de Catalunya. En canvi, llacunes que combinin ambdós aspectes, temporalitat i aigua subterrània, ja són molt rares a casa nostra, la platja d’Espolla és el cas més conegut.

A la platja d’Espolla hi entra una quantitat tan gran d’aigua subterrània que n’hi ha prou per formar un rec que travessa tot el pla de Martís en direcció al riu Fluvià, on l’aigua salva un desnivell de 80 metres d’alçada. Tot plegat fa que els peixos no puguin arribar a l’estanyol, com passa en altres casos de llacunes temporànies que tenen rius a prop. Així doncs, si bé la fauna i la flora que habiten a l’estanyol d’Espolla han d’estar adaptades a llargs períodes de sequera, no han de patir la presència de grans depredadors aquàtics, com són els peixos. D’aquesta manera, els amfibis i els invertebrats aquàtics hi poden viure més tranquil·lament.

Avui aquest estany estava ben eixut.

L'autocar ens retorna a Banyoles on dinem al restaurant "La Carpa"

De primer plat mengem amanida amb formatge i de segon hem pogut escollir entre pollastre a la brasa, lluç a la planxa o melós. Les postres també han estat variades entre crema catalana, flam, sorbet de mandarina i meló amb sorbet de llimona. Cafès al gust.

Mentre dinàvem ha plogut una mica.

Pel mateix camí d'anada tornem cap a Sabadell on arribem  sobre les 18:30.

Hem fet 8kms amb 150m. de desnivell +.



(gentilesa Manuela)

dimecres, 9 de març del 2022

Santa Coloma de Queralt - Sant Gallard

Sortim puntualment a les 8 del mati de la plaça Antoni Llonch.

Som 27.

Per la C58, després la B30 on empalmem amb la A2 pel nou viaducte que han fet.

Les previsions del temps per avui no eren gaire bones, hem portat capelines i paraigües, inclús en algun cas roba de recanvi. Tot s'ha de dir que no ha fet falta, ens ha fet bon dia, hem vist núvols i sol. A la Panadella el cel s'ha aclarit.




Ens aturem a esmorzar a La Panadella, a l'hotel-restaurant Bayona, on prenem el que ens ve de gust. 

A tres quarts de 10 tornem a pujar a l'autocar i agafem la carretera BV-221, que mes endavant es converteix en la TV-221 degut al canvi de províncies. De fet hem passat per la fita de les tres províncies on convergeixen Barcelona, Lleida i Tarragona. També em vist el radar meteorològic de La Panadella.

El radar meteorològic de La Panadella fou instal·lat l'any 2003. Està situat en un edifici de 40 metres d'alçada. El radar, similar als de Vallirana i Puig d'Arques, és un model EXTOP-03 fabricat per MCV, S.A., però incorpora diverses millores tècniques respecte als dos primers radars de la XRAD, tant en el seu transmissor com en l'antena, millorant el funcionament global de l'equip. Es va inaugurar el 29 d'octubre de 2003 per a cobrir el Prepirineu occidental i les terres de Ponent, essent de gran utilitat en el seguiment dels episodis de calamarsa que solen causar greus danys en aquestes comarques.

L'autocar ens porta fins a l'entrada del poble de Santa Coloma de Queralt al costat del Queixal de la Bruixa, Monòlit rectangular que mesura 3,60 x 0,70 x 0,40 metres i pesa aproximadament uns 3.500 Kg. Porta gravada la data de 1778 però sembla molt posterior.

Aquesta pedra estava tocant a la paret de l'Hostal de la Banya, al peu del camí vell d’Aguiló. Al 1974 fou traslladada per l'Ajuntament a la Plaça de l'Església i recentment fou tornada al seu lloc original.
Al seu voltant hi ha una llegenda associada a la del pont del Diable de Martorell.

Travessem la carretera i per un camí ample anem pujant fins a la carena, durant 3kms pugem uns 130 metres.

En arribar a la carena, on es veuen bones vistes a banda i banda, seguim un camí cap a la dreta que ens porta fins a Santa Fe de Montfred, poble abandonat i mig derruït del que només es conserva una petita ermita on entrem i fem la foto de grup.

Seguim el camí que esta envoltat de pins (alguns amb força processionària), passem pel costat del Turó del Galutxo i arribem a un altre poble, Sant Jaume de Montargull, també abandonat, també té una petita església dempeus, però la porta està tancada.

En aquest punt ja emprenem la baixada cap a Santa Coloma de Queralt.

El camí és ample i té una mica de sorra anem baixant contemplant els camps sembrats que verdegen i alguns ametllers florits

Hem arribat totes fins a Santa Coloma de Queralt on tres caminadores s'han quedat i les demés hem seguit camí cap a la font de les Canelles.

La construcció de la font data de l’any 1614. Va ser edificada per ordre del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Ell  i la seva esposa Joana d’Alagó varen fer llargues estades a la vila i, per tal de millorar-ne l’aspecte, el comte donà empenta a algunes obres.  

L’edificació és d’estil barroc i consta de tres paraments diferenciats. A la part inferior hi ha vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze d’on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. El cos del mig és un parament de carreus encoixinats d’aspecte auster. A la part superior, la imatge de santa Coloma, protegida per un dosell en forma de petxina. A banda i banda, els escuts senyorials dels Queralt. 

Al costat mateix de la font hi ha una creu gòtica del segle XV, una de les darreres manifestacions de les creus-calvari, on hi són representades escenes de la Passió. És una còpia idèntica de l’original que es conserva a l’església de Santa Maria de Bell-lloc. 

Durant molts anys aquesta va ser l’única font pública de la vila i degut a l'abundància d’aigua es construïren al seu costat un abeurador per animals i uns rentadors públics que funcionaren fins els anys 70 del segle XX.

Hem seguit pel costat del riu Gaià gins arribar a l'aqüeducte, que hem travessat i després per un camí força ample hem anat seguint direcció cap a Sant Gallard.

Hem passat per un moli fariner i un pou de glaç, amenitzat tot per olors provinents de les granges que hi ha a l'entorn del poble.

Arribem a Sant Gallard, després de fer uns petits repatxons.

Sant Gallard té un origen romànic i estigué vinculada originalment al desaparegut castell. Va dependre de la família Queralt fins el 1247, quan els drets van ser cedits al monestir de Santes Creus. Està dedicada a sant Josep i a la Mare de Déu de la Llet i depèn de la parròquia de Santa Coloma de Queralt. L'edifici actual no té rastre de la primitiva capella romànica. Consta d'una nau amb dues capelles laterals. El portal és de llinda recta i la façana té al capdamunt un campanar d'espadanya.

L'autocar ens espera al costat de la carretera i ens porta fins al davant del restaurant Labarbacana.

Hem menjat trinxat de col i patata amb cruixent de peu de porc, jarret i un vas amb panacotta amb coulis de gerds, nata i crumble per postres. Cafès al gust.

Sortint del restaurant ens esperava un guia que ens ha fet visita cultural al poble acabant a l'ermita de Bell-lloc on inclús ens ha cantat l'himne occità.

Hem visitat la plaça, fixant-nos en el forjats, el call, l'església, etc.
Ens ha agradat força tot i que hem acabat una mica cansades.

A tres quarts de sis retornem cap a Sabadell, pel mateix camí que hem vingut.

Arribem a Sabadell a un quart de vuit, fent les tres parades habituals a la Gran Via.

Tot plegat hem fet uns 13kms al matí amb 225 m. de desnivell i un parell més a la tarda.





dimarts, 1 de març del 2022

Santa Coloma de Queralt

Sortim puntualment a les 8 del mati de la plaça Antoni Llonch.

Som 46.

Per la C58, després la B30 on empalmem amb la A2 pel nou viaducte que han fet.

Fa un bon dia una mica ennuvolat, hem vist alguns moments el sol, però ben poc. A l'arribar a la Panadella el cel s'ha aclarit.

Ens aturem a esmorzar a La Panadella, a l'hotel-restaurant Bayona, on prenem el que ens ve de gust. Algunes compren pa.

A tres quarts de 10 tornem a pujar a l'autocar i agafem la carretera BV-221, que mes endavant es converteix en la TV-221 degut al canvi de províncies. De fet hem passat per la fita de les tres províncies on convergeixen Barcelona, Lleida i Tarragona. També em vist el radar meteorològic de La Panadella.

El radar meteorològic de La Panadella fou instal·lat l'any 2003. Està situat en un edifici de 40 metres d'alçada. El radar, similar als de Vallirana i Puig d'Arques, és un model EXTOP-03 fabricat per MCV, S.A., però incorpora diverses millores tècniques respecte als dos primers radars de la XRAD, tant en el seu transmissor com en l'antena, millorant el funcionament global de l'equip. Es va inaugurar el 29 d'octubre de 2003 per a cobrir el Prepirineu occidental i les terres de Ponent, essent de gran utilitat en el seguiment dels episodis de calamarsa que solen causar greus danys en aquestes comarques.

L'autocar ens deixa al kilòmetre 6.9 de la carretera, al costat d'un parc eòlic.



Un camí ample i carener, amb vistes a banda i banda avui amb nuvolositat, ens porta fins a Santa Fe de Montfred, poble abandonat i mig derruït del que només es conserva una petita ermita on entrem i fem la foto de grup.

Seguim el camí que esta envoltat de pins (alguns amb força processionària), passem pel costat del Turó del Galutxo i arribem a un altre poble, Sant Jaume de Montargull, també abandonat, també té una petita església dempeus, però la porta està tancada.

En aquest punt ja emprenem la baixada per camí ample cap a Santa Coloma de Queralt.

El camí és ample i té una mica de sorra i aquesta segurament ha estat la causa per la que una caminadora ha relliscat i ha caigut, cosa que li ha provocat una fisura a l'espatlla dreta

Hem arribat totes fins a Santa Coloma, i allí ha marxat en taxi acompanyada d'altres dues.

les demés ens hem dividit en dos grups, unes han anat a la plaça a fer un aperitiu i les demés hem anat a vaure la fon de les Canelles.

La construcció de la font data de l’any 1614. Va ser edificada per ordre del virrei de Catalunya Dalmau III de Queralt. Ell  i la seva esposa Joana d’Alagó varen fer llargues estades a la vila i, per tal de millorar-ne l’aspecte, el comte donà empenta a algunes obres.  

L’edificació és d’estil barroc i consta de tres paraments diferenciats. A la part inferior hi ha vuit caràtules de pedra amb brocals de bronze d’on raja l'aigua de l'aflorament del riu Gaià. El cos del mig és un parament de carreus encoixinats d’aspecte auster. A la part superior, la imatge de santa Coloma, protegida per un dosell en forma de petxina. A banda i banda, els escuts senyorials dels Queralt. 

Al costat mateix de la font hi ha una creu gòtica del segle XV, una de les darreres manifestacions de les creus-calvari, on hi són representades escenes de la Passió. És una còpia idèntica de l’original que es conserva a l’església de Santa Maria de Bell-lloc. 

Durant molts anys aquesta va ser l’única font pública de la vila i degut a l'abundància d’aigua es construïren al seu costat un abeurador per animals i uns rentadors públics que funcionaren fins els anys 70 del segle XX.

Hem seguit pel costat del riu Gaià gins arribar a l'aqüeducte, que hem travessat i retornat al poble on ens hem agrupat totes per anar a dinar al restaurant Labarbacana.

Hem menjat trinxat de col i patata amb cruixent de peu de porc, fideuà i un vas amb panacotta amb coulis de gerds, nata i crumble per postres. Cafès al gust.

Sortint del restaurant ens esperava un guia que ens ha fet visita cultural al poble acabant a l'ermita de Bell-lloc on inclús ens ha cantat l'himne occità.

Hem visitat la plaça, fixant-nos en el forjats, el call, l'església, etc.
Ens ha agradat força tot i que hem acabat una mica cansades.

A tres quarts de sis retornem cap a Sabadell, pel mateix camí que hem vingut.

Arribem a Sabadell a les set, fent les tres parades habituals a la Gran Via.

Tot plegat hem fet uns 12km. 



dimecres, 9 de febrer del 2022

Circular Vilanova - Sitges

Sortim puntualment a les 8h de la plaça Antoni Llonch.

Som 31.

El dia es presenta molt serè. Ha fet sol i gens de vent.

Per la C58, B30 i AP7, sortida 29 direcció Vilanova. Aleshores anem per la C15 fins que arribem a Vilanova on anem fins ran de mar, des de la banda nord. L'autocar ens deixa al passeig marítim a tocar de la Rambla.

Fem grupets per esmorzar i a les 10h ens reagrupem al costat del far de Sant Cristòfol.

Conegut popularment com la Farola, el Far de Sant Cristòfol encara acompleix amb la seva missió de fer de guia per als navegants.

La primera senyal marítima va ésser instal·lada a Vilanova l'any 1834 i era molt limitada en alçada i en la projecció de llum. L'any 1865, s'instal·là un primer Far i un habitatge pel torrer, la llum fixa del qual, perdurà fins a l'any 1905 quan es va enderrocar, i es va construir l'actual Farola encesa l'1 de maig de 1905. El Far continua en funcionament i només es va interrompre la seva activitat durant la Guerra Civil.

La Farola té una alçada de 21 metres, amb una escala de cargol de 98 esglaons i, al seu cimbell, hi ha el focus reflector compost de tres complexes òptics, als quals, una màquina de rellotgeria dóna un moviment rotatiu. El Far emet un missatge clar, inequívoc i únic amb un grup de 3 llampecs blancs cada 8 segons i té un abast nominal de 19 milles (35,188 Km.)

Els torrers eren les persones encarregades de tenir cura del bon funcionament dels fars, on  vivien amb les seves famílies. A part de l'habitatge, al far hi havia taller, sala de màquines, magatzem, dipòsits de combustible i despatxos, entre altres. Era una feina dura i solitària, no gaire ben pagada i amb un reglament digne de l'exèrcit.

La jornada laboral dels torrers començava a la tarda, abans de la posta de sol, durava tota la nit i acabava al matí. La rutina diària dels torrers consistia en la comprovació de la maquinària de rellotgeria, la làmpada i el combustible per al funcionament del far, l'encesa abans de la posta de sol, la vigilància nocturna, l'apagada del far, la neteja i la preparació per a l'endemà. El torrer vigilava i anotava qualsevol anomalia o incidència, l'estat atmosfèric, el vent i els diversos llums a la vista.

Amb el temps, els fars incorporaren diferents innovacions tecnològiques i això modificà les tasques dels torrers. El torrer deixà de vigilar durant la nit i va esdevenir el tècnic de comprovació de sistemes i de manteniment, encarregat de resoldre les incidències quan saltava l'alarma.

Actualment els fars estan connectats informàticament a l'Autoritat Portuària i els telèfons mòbils permeten que el tècnic de guàrdia rebi l'alarma directament. Ja no hi ha torrers que visquin als fars.

Al recinte del Far de Sant Cristòfol s'hi troba l'ESPAI FAR. Un nou equipament museístic que té com a objectiu la conservació, la difusió i l'estudi de la cultura i el patrimoni marítim local i que funciona també com a punt d'informació turística.

L'Espai FAR compta amb tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l'Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, que posa especial èmfasi en la seva famosa Carpa Juanita.

Pujant per l'esquerra del far, passem pel darrera d'unes torres i cap a l'esquerra ens endinsem pel bosc.




Anem caminant fins que arribem a una urbanització (Residencial casa del mar), on 6 caminadores perden la pista una estona a les que van davant, fins que finalment ens tornem a agrupar totes i seguim la caminada.

Atravessada la urbanització tornem a entrar al bosc i seguim un camí pedalable que ens porta fins a l'espai natural dels Colls i Miralpeix.


L'Espai d'Interès Natural dels Colls-Miralpeix és una de les zones amb una major superfície sense urbanitzar del litoral entre Barcelona i Tarragona. Forma part de la Xarxa Natura 2000. En l'àmbit terrestre, Colls i Miralpeix s'ubica entre els municipis de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges. L'espai està conformat per mosaic de valls i un aflorament rocós ocupat per conreus i boscos, amb un bosc litoral mediterrani peculiar.

Arribem al carrer Avinguda Camí de Miralpeix on tenim l'autocar que ens espera. Una caminadora hi puja i les demés seguim fent la circular, ara si en direcció al mar, per un camí mes estret i rocós.

En arribar a la costa contemplem les boniques vistes que ens ofereix la zona i prenem direcció a la dreta per retornar cap a Vilanova.

El camí segueix un GR, i passa entre la via del tren, que hem creuat per sobre, i el mar.

Com a costa del Garraf ens toca pujar i baixar unes quantes vegades. La majoria portem els pals que ens ajuden a no perdre l'equilibri.


Veiem diferents cales, la platja de l'home mort, la dels Gegants, la cala Xica, etc.

Al final trobem unes escales que ens porten a la platja del far, on caminant per la sorra tornem al punt d'inici.

Arribant a Vilanova retrobem la caminadora que ha vingut amb autocar i entrem l restaurant. Son gairebé les dues del migdia.

Dinem al restaurant "El pescador" de Vilanova, arran del passeig marítim cara el port. Ens instal·lem en 4 taules de 8.

Mengem un pica-pica de primer amb musclos, peixet fregit, xipirons i xató,  i arròs caldós amb galeres i crancs de segon. Per postres cadascuna tria el que li ve mes de gust i cafès. 

A dos quart de cinc l'autocar ens ve a buscar just a davant del restaurant i tornem cap a Sabadell per la C15 - AP7 - B30 i C58.

Entrem a Sabadell i sobre les 18h hem baixat totes de l'autocar, fent les parades habituals a la Gironina, Sabadell Centre i Vilarrúbies.


Avui hem fet 9,25 kms i un desnivell positiu de 125m


dimecres, 2 de febrer del 2022

Cubelles (de Cunit a Vilanova i la Geltrú)

Sortim puntualment a les 8h de la plaça Antoni Llonch.

Som 43.

El dia es presenta molt serè. Ha fet sol i gens de vent.

Per la C58, B30 i AP7, parem a l'àrea de servei del Penedès a esmorzar.

Seguim per la AP7 direcció Tarragona i per la sortida 31, agafem la C32, fent un petit tram de peatge en aquest cas (la AP7 actualment és gratuita) i continuem per la C31, passant per Calafell, Segur de Calafell i arribem a Cunit on l'autocar ens deixa davant de l'oficina de turisme.

Estem ran de mar, al passeig marítim de Cunit.


Ens aturem un momentet davant d'un búnquer de la Guerra civil.

Desde de Sitges fins al Vendrell, són nombroses les restes de fortificacions que hi ha a les platges. La majoria, però, pràcticament engolides per l'aigua i la sorra. Amb la reconstrucció d'una de les dues galeries del fortí de Cunit, el municipi relata com van actuar tots aquests punts de defensa d'una forma "virtual" i immersiva al mateix temps.

Del fortí original de Cunit, a peu de platja, en quedaven ben poques runes i cap element que permetés identificar-les. Una situació d'oblit que el consistori es va proposar remeiar aprofitant la construcció del darrer tram del passeig marítim. Amb tot el litoral pavimentat, es va reservar un espai a 150 metres del búnquer original per aixecar-ne una recreació i museïtzar el llegat de la Guerra Civil.

Els fortins de la costa penedesenca estaven dissenyats per tenir capacitat de resposta davant un eventual desembarcament de les tropes franquistes establertes a Mallorca. Al final, però, aquests búnquers van tenir un efecte dissuasiu, ja que mai va arribar aquest atac per mar.

A partir d'aquí anem seguint la costa, unes vegades per trams enrajolats i altres amb terra.

Entre el camí que fem i el mar es veuen matolls que corresponen a zones amb dunes que consoliden la sorra.

Arribem a la desembocadura del riu Foix. L'autocar ens esperava aquí per si alguna caminadora estava cansada però de moment totes seguim endavant.

La zona humida ocupa una superfície d'unes 10 hectàrees i inclou la clàssica llacuna de rambla que abasta una extensió variable en funció de l'aigua que porta el riu o dels temporals de llevant.


Als marges de la llacuna creixen, sobretot a la zona més propera al mar, jonqueres de Juncus acutus. És també interessant el codolar litoral. 

Pel que fa a la fauna, es coneix la presència de peixos d'estuari com ara les llisses (Mugil sp.) o l'anguila (Anguilla anguilla). L'espai té gran importància com a refugi i zona de pas per als ocells en migració que ressegueixen la costa catalana. S'hi observen regularment bernats pescaires (Ardea cinerea), esplugabous (Bubulcus ibis), cames llargues (Himantopus himantopus), anàtides, etc. 

L'espai compta també amb ponts per creuar la llacuna i els braços del riu, passarel·les de fusta, etc. Actualment, l'espai té interès sobretot per a l'educació ambiental i com a refugi i zona de pas d'ocells migratoris.

Passem per la façana litoral de Cubelles fins arribar a la platja del Prat de Vilanova ens esperava l'autocar, i unes quantes han decidit pujar-hi i les ha portat cap a Vilanova.


Les demés hem seguit caminant, ara trepitjant la sorra molla de la platja Prat de Vilanova.
Hem arribat a la via del tren, hem fet un tros pel costat de la via, en fila índia fins arribar a la urbanització  "Racó de Santa Llúcia". 

És una raconada radicada a ponent de Sant Gervasi, lloc on finalitzen les roques de l'Aiguadolç i comença la platja del Prat. L'indret va prendre el nom de la capella que existia en el paratge.

Santa Llúcia també és el nom de la punta roquera que hi ha entre el mar i la línia fèrria, lloc on es va bastir una gran fortificació durant la guerra.

A partir d'aquí hem seguit pel darrera fins que hem tornat a arribar al mar a la platja de l'Aiguadolç. Hem resseguit una mica de costa, i baixat unes escales. Davant ja teníem la ciutat de Vilanova amb el seu port.

Arribant a Vilanova retrobem les que han vingut amb autocar i acabem de fer un passeig per la façana marítima fins arribar davant del restaurant. Son gairebé les dues del migdia.

Dinem al restaurant "El pescador" de Vilanova, arran del passeig marítim cara el port. Ens instal·lem en 4 taules de 8 i una de 11.

Mengem un pica-pica de primer amb musclos, peixet fregit, xipirons i xató,  i arròs caldós amb galeres i crancs de segon. Per postres cadascuna tria el que li ve mes de gust i cafès. 

A tres quart de cinc l'autocar ens ve a buscar just a davant del restaurant i tornem cap a Sabadell per la C15 - AP7 - B30 i C58.

Entrem a Sabadell i sobre les 18h hem baixat totes de l'autocar, fent les parades habituals a la Gironina, Sabadell Centre i Vilarrúbies.

Avui hem fet 8.78 kms i un desnivell de 35m




dimecres, 15 de desembre del 2021

Collserola (Valldaura - Can Coll - Tura de Can Castelló - Cerdanyola)



Sortim puntualment a les 9 del mati de la plaça Antoni Llonch.

Som 17 caminadores.

Fa molt bon dia, hi ha anticicló durant tota la setmana, al cel no es veu cap núvol, només boirina a les fondalades.

L'autocar surt per la Gran Via cap a la C58, afaga la B30 direcció Tarragona i a la primera sortida, passant prop de l'autonoma creua Cerdanyola fins que trobem la carretera que va cap a Horta (BV-1415). Aquesta carretera travessa Collserola. L'autocar ens deixa al punt quilomètric 7,7 sota del pont del camí de les aigües.

Baixem de l'autocar i travessem la carretera per aquest pont.

Des del pont es veu el mar a una banda i les montanyes a l'altra.Al costat de mar es veu Barcelona i a l'altra banda el Vallès, Cerdanyola, Sabadell, Terrassa i al darrera Montserrat, Sant Llorenç, el Puig de la Creu, el Montseny i al fons el pirineu nevat.

Arribem a una zona d'esbarjo anomenada Mirador de Cerdanyola, ja que les vistes que es tenen son bàsicament sobre aquesta ciutat.

A partir d'aquí agafem un camí ample i ben condicionat, i anem caminant fins a Can Coll. Això son uns 5km.

Al principi del camí hem vist la Masia de Can Valldaura, situada a prop del Forat del Vent, en terme municipal de Cerdanyola del Vallès. És situat el jou o coll que comunica Horta amb Cerdanyola. Va ser construïda a mitjan segle xix amb antics elements de l'antic monestir de l'orde del Cister, el de Santa Maria de Valldaura. La masia de can Valldaura fou construïda l'any 1888 per l'industrial fariner Francesc Guardiola. Les pedres per la construcció de la masia van ser aprofitades de les restes del Palau dels reis d'Aragó. El rei Joan II va vendre la propietat a Ferran de Rebolledo. Com a masia va decaure sobretot durant la segona meitat del segle xx. Actualment és la seu de l'Institut d'arquitectura avançada de Catalunya. Ha estat restaurada.

És un edifici aïllat, format per planta baixa, un pis i golfes. Té estructura basilical, amb coberta de teula a dos vessants, a dos nivells. La façana d'accés, orientada a migdia, presenta una estructura simètrica, amb un cos annex a la banda dreta. Les obertures són en general d'arc de mig punt; a la planta baixa i al primer pis n'hi ha tres i, al pis de les golfes, una de sola. El cos de la dreta té obertures d'arc escarser. A la façana de llevant hi ha una galeria-mirador.

El camí ha estat planer i en algun moment amb baixades.

La vegetació es bàsicament d'alzines, pins i algun roure que encara no ha canviat de color.

Arribant a Can Coll, hem utilitzat els serveis, i ens hem assegut mitja horeta al sol esmorzant una mica i prenent cafès i tallats.

Hem seguit a peu fins a Cerdanyola, passant pel turó de Can Castelló, l'urbanització de Montflorit i hem seguit un tros la riera de Sant Cugat.

Hem tornat a entrar cap a Collserola, passant pel costat de l'ermita de Santa Maria de les Feixes i hem fet una petita circular passant per l'aqueducte.

L'aqüeducte de Canaletes és fet de maons. Es conserven 13 arcs amb una longitud total de 56 metres. Al Torrent de St. Iscle resten dos arcs més enderrocats; originàriament estaven units al conjunt esmentat.

En relació al seu origen, es creu de podria ser romà però per la seva factura es creu que podria ser del segle xviii. Segurament deuria ser contemporània les darreres obres de l'ermita de Santa Maria de les Feixes, ja que es troben maons fets malbé (passats de cocció) com el que hi ha a les capelles laterals de l'ermita.

Molt probablement, aquest aqüeducte funcionava amb el pont de Can Canaletes o Pont de Cerdanyola del Vallès.

L'autocar ens esperava a la rotonda on hi ha el restaurant "La mar chica" i hem retornat a Sabadell per la C58, fins a la Gironina on hem baixat per anar a dinar al restaurant "La Rambla".

S'han afegit 2 amigues que no han pogut venir a caminar, i n'ha marxat una caminadores no ha pogut venir a dinar.

Ens hem instal·lat al primer pis i hem dinat: Sopa de galets i pilota, pollastre amb gambes i fruita per postres. Cafès, tallats i infusions.

Hem marxat cadascuna cap a casa a quarts de cinc.


Fins a Can Coll hem fet 5 km., fins a Cerdanyola 11,5 km. Hem fet uns 250m. de desnivell en baixada.